Hereafter

Hereafter és fins ara l’últim treball de Clint Eastwood i malgrat que la seva edat comença a ser avançada no hi ha cap senyal de que pugui ser l’últim. La crítica ha rebut el film amb molta divisió d’opinions, però, per aquí més aviat el film ha tingut poca atenció. Sigth & Sound per exemple li feia una ressenya molt breu. Possiblement aquest refús ha estat influenciat pel tema de la pel·lícula i més concretament per la conjunció del tema i el productor de la pel·lícula Steven Spielberg, la qual per associació d’idees condueix a la recordada amb molta gent amb terror, Always. Com que jo no l’he vista, no puc pas comparar, però crec que Hereafter és una bona pel·lícula i un dels exercicis narratius més ben resolts del seu autor. Eastwood trenca la norma dels directors clàssics que mana no treballar mai amb animals ni nens i mostra un altre cop el seu talent dirigint actors. Tots estan molt bé però el treballs dels dos germans Mclaren és superb a la història més rica emocionalment dels tres. Personalment, m’agrada l’exploració que fa Eastwood del tema. La pel·lícula resulta finalment versemblant tant pels convençuts d’una existència post-mortem, com pels que adopten una posició més escèptica, ja que un perllongament temporal de la consciència tampoc implica necessàriament la immortalitat de l’ànima. Curiosament, i contràriament al que han dit alguns crítics, no és la primera vegada que al cinema d’Eastwood es planteja la qüestió de la vida després de la mort. Dos dels seus westerns estan protagonitzats per cowboys que semblen venir del més enllà, high plains drifter i pale rider.