Clint Eastwood

El NFT ha dedicat el mes de juliol i agost a una retrospectiva completa de la carrera de Clint Eastwood on s’han ofert els seus treballs més emblemàtics com a actor i la totalitat del que ha fet com a director. Sigth & Sound li va donar la portada i l’entrevista central tot proclamant-lo com el millor cineasta americà viu. És un judici que trenta anys hagués estat impensable però que ara resulta prou fonamentat. Alguns dels seus companys que llavors semblaven indiscutibles ara estan del tot oblidats, Bodganovich, Ashby, Friedkin (potser perquè Clint sempre s’ha preocupat més de satisfer-se a ell mateix que no pas de seguir els gustos de l’època), mentre que altres com Scorsese o Coppola, els quals certament han fet obres cabdals, tampoc acaben de resistir en el conjunt de la seva obra la comparació amb Mr. Eastwood. Mentre que l’obra de l’autor d’Unforgiven es caracteritza per un progrés constant, de fet les seves quatre últimes pel·lícules estan de llarg entre les millors que ha fet, les carreres de Scorsese o Coppola s’adeqüen molt més a la noció de decadència. Coppola i Scorsese sempre han pensat en ells mateixos d’acord al concepte europeu d’autor, com remarquen a Sigth& Sound, per bé o per mal, aquesta és una preocupació aliena a Eastwood, el qual sempre ha estat un individualista preocupat de seguir les seves intuïcions. Bona part de l’entrevista gira entorn de la idea de Nick James que Eastwood és el veritable successor de Hawks i Ford. Eastwood reconeix un deute cert amb cadascun d’ells. Pel que fa al segon, Eastwood ha tendit a moure menys la càmera i a centrar-se més en allò essencial, del segon, el fet que cada cop més la trama de la pel·lícula cedeix importància enfront de qüestions com el lloc, l’atmosfera o les relacions. Crec, però, que no cal exagerar tampoc gaire aquestes aproximacions. La major part del cine de Ford o de Hawks és d’un optimisme aliè a un cineasta vital en la seva praxis però pessimista en la seva concepció del món. Mentre que The Searchers és una pel·lícula lluminosa, la negror es allò més característic, no només fotogràficament però també, del cine d’Eastwood. El meu darrer contacte fou la revisió fa uns dies de Million dollar baby, i crec que encara em va agradar més que el primer cop, quan coneixent tota la peripècia pot fixar-te més a una estructura narrativa que és d’una perfecció difícil de trobar a hores d’ara. Es palesa la influència de Ford, per exemple a la manca absoluta de grandiloqüència amb la que està rodada la mort de Hillary Swank, i de Hawks, amb la relació de complicitat mantinguda pel personatge d’Eastwood i el de Morgan Freeman. Ningú no discuteix que és un director d’actors de primer ordre i aquesta pel·lícula en torna a ser un testimoni. Million Dollar baby fou un projecte nascut amb mal peu, perquè cap gran estudi pensava que tenia gaire sentit fer una pel·lícula sobre boxa femenina. Eastwood replicà que el film era una història d’amor entre un pare i una filla i finalment feu la pel·lícula sense cap mena de sou, només un percentatge si en feia algun benefici. Parlar d’amor entre pare i fills és parlar d’educació i mentre la reveia em va a venir al cap la idea d’una identitat entre aquest film d’Eastwood i la narració platònica de la República. Al llibre de Plató no es parla de la boxa femenina professional, però també se’ns explica un procés educatiu que hagués pogut estar un èxit però que es veié trencat per la mort inesperada dels seus protagonistes (cosa que no es diu al llibre, però que era ben coneguda pels seus lectors immediats). Aquesta tardor s’estrenarà el darrer film d’Eastwood, Changelling, que per cert té també a priori molt bona pinta.