Eastwood again

Per atzar en només un espai de quatre dies he tingut l’oportunitat de veure dos films claus a la carrera de Clint Eastwood: la seva darrera realització, Letters from Iwo-Jima, i Bird que no fou el seu primer treball, de fet duia quinze anys d’activitat com a director des de Play Misty for me, però si la primera on va tenir un important èxit de crítica. Totes dues coincideixen en situar-se entre les seves millors obres. Certament, també aquí cap parlar d’una bona predisposició provocada per fets aliens al film. En el cas de Bird la devoció compartida per la figura extraordinària que fou Charlie Parker, un dels músics fonamentals del segle XX. Quasi vint anys després de la seva realització, no em sembla que el film hagi perdut res de la seva vigència. Eastwood fou valent per presentar una versió del personatge poc afalagadora pel públic al qual en principi podria adreçar-se la pel·lícula, el jazz ja havia esdevingut una música per intel·lectuals, i no es dedicà a conrear mites ben vius llavors com per exemple atribuir el geni de Parker única i exclusivament a les drogues. Vista a hores d’ara i més enllà del seguiment biogràfic de Parker, és fàcil trobar els trets més característics d’aquesta cineasta, les històries del qual tendeixen a coincidir a la crueltat del destí, en un sentit de vegades proper al gnosticisme, tot i que els homes lluny de ser innocents també hi juguen la seva part. Bird és una crònica implacable d’una vida que s’escola molt, massa, ràpidament; tot enduent-se l’existència d’un artista genial però que acompanya el do lliurat pel destí amb una irracional i inexhaurible capacitat d’autodestrucció. (imagino que Eastwood no va llegir mai el conte de Cortazar, el perseguidor, però hi ha una certa coincidència en la manera en que tots dos s’aproximen a la figura de Parker).Fonamental al film és el treball del darrer guanyador de l’Oscar, Forrest Withaker, certament el seu treball és amb molta diferència allò millor a The last King of Scotland i la interpretació al film d’Eastwood no és pas inferior tot i que no li suposés cap nominació.
Letters from Iwo-Jima parteix d’una base que fa el film ben atractiu, des d’un punt de vista això sí, del tot subjectiu. Un llibre que vaig llegir i rellegeixo amb intens plaer sempre és la història de Bartleby, l’escrivent que decidí un dia que s’estimava més no fer res i deixà tota activitat fins a morir. Una de les possibles explicacions que el narrador atribueix a l’estranya conducta de Bartleby, és l’influx que sobre el seu estat d’ànim hagués pogut tenir el seu anterior treball, responsable de les cartes mortes a correus. Totes les cartes a les que es refereix el títol de la pel·lícula d’Eastwood són cartes mortes, perquè el film comença amb el descobriment de la correspondència escrita per les tropes destinades a la illa, recuperades cinquanta anys desprès, les quals mai pogueren ser enviades. A diferència del film americà, aquest no és gaire coral, sinó que es centra a dues figures la del general al comandament de la illa i el soldat Saigo, dues figures totalment contraposades en la seva relació amb la milícia: un militar professional i un home sense la més mínima engruna de vocació militar, però unides pel seu amor a la vida i en particular als seus fills; les cartes del general s’adrecen al seu fill petit i Saigo parla sovint de la seva filla que mai no ha vist i que té poques esperances de veure alguna vegada. Letters from Iwo-jima és una pel·lícula amb una narrativa més clara i senzilla que la de l’altra part del díptic, potser amb un discurs d’entrada menys ambiciós però que acaba finalment sent del tot contundent en la seva condemna de l’absurditat de la guerra. És també una pel·lícula més emotiva, perquè reflecteix una situació desesperada (contrastant amb els americans que no podien perdre), i sobretot profundament humana. En aquest sentit possiblement la pel·lícula més semblant d’Eastwood és malgrat les diferències òbvies de gènere és The Bridges of Madison County, per què a totes dues la seva saviesa narrativa és utilitzada essencialment en la descripció i la construcció d’una emoció