Flags of our fathers

La darrera pel·lícula de Clint Eastwood ja ha estat estrenada a Londres i a Barcelona. Jo vaig veure-la a aquesta darrera ciutat, junt amb el meu germà Xavi i el Toni. No em va decebre en absolut, tot i que mirat fredament (exercici un xic difícil però necessari, al capdavall, no podem abstreure’ns del fet que entrem a veure les pel·lícules d’Eastwood pensant que segurament ens agradaren molt) hom pot fer algunes objeccions a la narració: el caràcter un xic reiteratiu de la història i la manca de definició dels altres soldats “oblidats”, tot i que hom podria raonar que aquesta manca de definició no és gens casual, sinó que és la millor manera d’expressar la seva posició a la història. Tanmateix considero un encert la línia general de la narració, on es combina el relat de la batalla i la descripció del repugnat procés propagandístic animat per la fotografia més famosa de la segona guerra mundial. La descripció de la batalla és clarament deutora de la pel·lícula de Spielberg, saving private Ryan, (Spielberg és un dels productors de la pel·lícula), però si en aquest àmbit Eastwood no va gaire més enllà del fet pel director jueu, si que el supera en la radicalitat i coherència del seu discurs, molt il·lustratiu, d’un dels aspectes més depriments de la nostra cultura: la facilitat manipuladora dels medis de comunicació de masses. El significat de la pel·lícula sense dubte s’ha d’establir a partir del contrast entre la demagògia de la vida pública americana, que per arrelada sembla natural, i les virtuts senzilles, modestes i veritables que constitueixen el fonament de la vida dels soldats: la companyonia, l’amistat i la lleialtat; les úniques raons valides per fet una acció tan forassenyada com pujar un penya-segat com el de l’illa d’ Iwo-jima.