2/27/2007

Vera Drake

Els resultat de la votació de l’acadèmia de diumenge passat ha suposat la revenja d’allò succeït fa tres anys quan fou Clint Eastwood qui guanyà per Million Dollar Baby i Scorsese es torna a quedar a un pas de la ¿glòria? amb la seva biografia de Howard Hughes. Ara l’italoamericà ja ha deixat la il·lustre congregació de damnificats per l’Acadèmia formada entre d’altres per Orson Welles, Stanley Kubrick, Alfred Hitchcock, Howard Hawks, King Vidor o David Linch (ometo als directors que no han treballat habitualment a Hollywood) i entrar a un altre on son presents gents com Robert Benton, Mike Nichols, John G. Avildsen o James L. Brooks. Un canvi que potser no és ben bé motiu de celebració. En tot cas aquesta tarda no en vull parlar ni de Scorsese, ni d’Eastwood. Junt amb ells dos hi era nominat fa tres anys un director anglès, Mike Leigh, per una pel·lícula anomenada Vera Drake. No la vaig veure llavors, fou un any de trasbals mentre mirava d’acomodar-me a la ciutat de Londres, però vaig tenir l’oportunitat de recuperar-la a la televisió fa un parell de dissabtes i em va semblar una pel·lícula extraordinària. La protagonista, Vera Drake, és una senyora dedicada a les feines de casa, al seu marit i al seus fills, ja grandets. Com la meva avia, amb la que coincidiria generacionalment, la meva mare i tantes altres dones, la seva vida esta completament lliurada als altres (tot i que en el cas de Vera és veritablement corresposta amb l’estimació dels fills i del marit). La diferència és que Vera té un secret: als seus moments d’oci es dedica a practicar avortaments. Ho fa totalment de franc i per les mateixes raons per les que ha dedicat la seva vida a la seva família i és la imatge de l’hospitalitat amb tothom: per un impuls sincer de lliurament al proïsme. Vera és una de les imatges més convincents de bondat, i en un cert sentit de santedat, que ha ofert el cinema dels darrers anys, però és també algú que infringeix la llei, per la qual cosa acabarà rebent el seu càstig. La pel·lícula no explica gaire més cosa que l’activitat d’aquesta dóna, el seu empresonament, judici i la devastació soferta per la seva família això si amb unes interpretacions de primer ordre i una presentació del tot convincent d’un moment poc gloriós de la història anglesa, com foren els anys cinquanta.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

1 Comments:

Blogger miq said...

M'apunto la recomanació. Del Leigh vaig veure'n Secrets & Lies i em va agradar molt.
Per cert, molt bo l'apunt sobre Catalunya des de Londres, amb referència a l'exposició Barcelona & Modernity del Metropolitan inclosa.

3:20 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home