Diana

Ahir varem tornar a casa des de Cracovia i una lectura ràpida del Guardian feta poc abans d’anar a dormir recordava el desè aniversari de la mort de la princesa Diana. Ignoro si aquest aniversari va tenir alguna mena de reso a l’estat espanyol però el contrast aquí a Londres entre allò esdevingut fa deu anys i el discret funeral celebrat fa pocs dies és notable i probablement significatiu. De fet, això no té res d’estrany. Ara per ara només el pare del seu company de viatge i propietari de Harrods, sembla interessat a mantenir la seva memòria amb un recordatori als magatzems de Knightsbridge que és possiblement el lloc més kitsch del Regne Unit. La reina, que visqué llavors el moment més difícil del seu regnat, ha recuperat en part la seva popularitat, els elogis de Blair han quedat relativitzats pel poc gruix que finalment ha mostrat tenir l’ex-primer ministre i la gent més jove comença a tenir una idea difusa de qui era la mare dels fills del proper rei anglès. Molt soroll per no res o més aviat per poca cosa, ja que com a mínim, si alguna cosa fa palesa aquesta història, és la banalitat de l’opinió i el discurs, més publicat que públic.