Marçal Sintes

L’altre dia en Ramon em comentava la seva enveja per la Karen Buck, és a dir, pel fet d’estar en un país que permet pensar un vincle personal amb els teus representants al parlament. Hi ha altres motius d’enveja certs que sovint no tinc en compte, però que no per això deixen d’estar presents. Hi pensava el divendres passat quan llegia l’article de Marçal Sintes a l’Avui intitulat “sindicats de mestres”. Segurament aquí també hi ha periodistes que escriuen a sou o simplement amb la intenció de complaure els polítics, però ho fan ben segur de manera més subtil i amb una certa mala consciència perquè algú els hi ha ensenyat que el periodisme és un altra cosa que passa, per exemple, per contrastar les informacions encara que coincideixin amb els nostres interessos o prejudicis. Tot allò que l’esmentat periodista no fa. Més enllà del lamentable article però, és interessant allò que té com a símptoma d’un dels mals del país: la recança a apostar per la qualitat. Si només tenim una televisió el model ha de ser la BBC i no pas Tele Cinco, és a dir cal relativitzar el problema de l’audiència, si el país només dóna per a un diari en català, el model no pot ser mai The Sun.