Tokyo Story

La setmana passada la pàgina de cultura del Guardian esmentava una votació de la millors pel·lícules de la història del cinema, que havia donat un resultat inusual: per primera vegada, la “millor pel·lícula de la història” no corresponia a cap cinematografia occidental, sinó la designada era un pel·lícula japonesa: Els contes de Tokyo que Yasujiro Ozu va filmar ara fa precisament cinquanta anys. Òbviament no és una tria gaire arriscada perquè el film, ja ocupava un significatiu cinquè lloc a la darrera votació de Sigth & Sound. Esperonat per tots aquests fets, ahir vaig passar un vespre amb Ozu. En alguns sentits Ozu pot recordar algunes característiques de Ford: en primer lloc, la tendència a tenir una companyia fixa d’actors. Malauradament els meus coneixements de japonès no em permeten lligar els actors a noms, però la meva memòria visual si no és esplèndida, si és prou bona per adonar-se que són cares molt habituals a les altres pel·lícules. Un altre factor és que com Ford, Ozu confia molt més als actors que no pas a la pirotècnia que pot propiciar la càmera. Tenim així un cine de plans llargs i poc muntatge que de segur no serà fàcil pels fills de la MTV. La història és mínima i fins a cert punt d’una trivialitat deliberada. Una parella d’edat molt avançada, viatgen per primera vegada a Tokyo a visitar els seus fills. La convivència i la comunicació és fa però difícil i la parella torna abans del que pensava al seu poble. Poc després mor la mare i la família es reuneix un altre cop. Més enllà de l’interès formal de la pel·lícula, molt alt pel seu valor estètic, el film és colpidor per la manera com reflecteix la dificultat de mantenir els vincles pretesament naturals que defineixen la relació familiar. La idea central del film es podria expressar dient que la relacions entre pares i fills estan abocades sempre al fracàs. Com el protagonista reconeix, s’exigeix massa als fills, però també és cert que aquest han d’acabar fent la vida, matant en un sentit metafòric als pares,vivint com si aquests estiguessin ja morts. Això és el que a poc a poc van comprenent els ancians protagonistes. Allò interessant però és que Ozu defuig tota temptació de caure al melodrama. Ni tan sols els personatges semblen realment viure-ho com una tragèdia. L’afirmació que la vida és decebedora, no té un èmfasi superior al que diríem quan assenyalem que està plovent. Efectivament aquest fet s’explica pel rerefons teatral de l’obra d’Ozu, el qual a la vegada és el fruit d’un pensament que a diferència de l’occidental sembla poc predisposat a jutjar la naturalesa i difícilment pot concebre que hi hagi una alternativa a la seva adaptació. És molt clar, sempre ho ha estat, que moriré sent un ignorant i una de les coses que em sap greu no conèixer millor és la concepció de la naturalesa que hi ha al fons de cultures com la japonesa, i no em refereixo a les collonades tipus Nirvana Now. Segurament un dels problemes fonamentals de la humanitat és que un efecte de la prepoderància tecnològico-militar d’occident, hagi estat que hagi esdevingut majoritària al món, la més absurda de les grans religions.