el dia després

Les impressions pessimistes però hipotètiques de les que parlava al darrer blog s’han confirmat plenament i els atemptats han estat força destructius. No cal donar gaire notícies que ja deuen ser sabudes per tothom. El balanç de morts és de 50, però encara pot incrementar-se i l’edició d’avui de The Guardian, descartava la possibilitat dels suïcides. Evidentment no vaig estar a New York, ni tampoc a Madrid, però una mica pels mitjans de comunicació i també pel record de com es va viure a Barcelona, resulta colpidora la fredor i l’estoïcisme amb la que aquesta ciutat ha viscut el dia després. Ahir hi havia certament menys gent al metro de la que hi ha normalment, de fet, no es notava en absolut que tres línies havien estat suspeses i l’ambient no era, és clar, alegre però també semblava evident una determinació compartida de que la vida havia de seguir. Encara que sigui un tòpic d’alguna manera sembla evident que aquesta ciutat té un caràcter definit pel seu esperit de resistència i al seva resolució en mantenir-se ferma enfront de l’adversitat que fou forjat al temps de la segona guerra mundial i que des de llavors no ha perdut. Avui a Trafalgar Square la normalitat era absoluta i els carrers comercials del centre tenien la gernació habitual. Per la lectura dels diaris sembla que les conseqüències de l’atemptat poden ser més greus al Nord del país que no pas a la ciutat de Londres ja que l’equilibri entre les diferents comunitats ètniques és molt més precari en un part del Regne Unit que mai no ha acabat de sortir ben bé de la seva depressió. Els polítics més o menys com a tot arreu. S’ha imposat el típic discurs sobre la defensa del nostre estil de vida que segurament no és el centre de la qüestió. A mig termini, suposo que això accelerarà el final polític de Blair o com a mínim farà difícil perllongar-ho més enllà de finals de l’any vinent, la data que molts comentaristes havien establert com el seu límit.