el dia després II

Reprenent les observacions d’ahir o abans d’ahir, l’observació del Ferran és molt justa. Els anglesos estan orgullosos del seu estereotip, d’una manera de ser que, des del seu punt de vista, els justifica com un poble guanyador a la història. Crec que de tots les grans nacions d’Europa, el que distingeix els anglesos és precisament el seu interès per la història. Pla definia aquesta qualitat com a característica dels italians quan parlava de la propensió italiana a posar marbres commemoratius pel carrer. Tanmateix a Itàlia es tracta sempre de la celebració de la individualitat, perquè en aquella part del món són les empreses col·lectives les que no han estat a l’alçada, mentre que a Gran Bretanya la dimensió col·lectiva no ha estat mai oblidada. La història és una font d’interès permanent pel poble anglès i això es fa palès sobretot per la seva presència a la cultura popular britànica, des del cine fins a la televisió, on no és impossible trobar un programa sobre l’edat mitjana o el període il·lustrat a una hora decent. El catecisme nacionalista ingenu en el qual vaig ésser ensinistrat de jove deia que per ser una nació calia una cultura, una història i una llengua pròpia (ignoro si és aquesta la definició “científica” de nació a la que fa poc vaig veure que es feia referència en una replica als autors del Manifiesto). Si algun poble compleix això de manera exacta pel que fa la història és el poble anglès. I això crida encara més l’atenció quan hom ve d’un país on passa tot el contrari (no distingeixo aquí Catalunya d’Espanya); on la vida col·lectiva es mirà de fonamentar precisament a l’absència de memòria. A diferència de New York o Madrid, l’efecte sorpresa d’aquests atemptats ha estat escàs i això ha facilitat una resposta ja pensada, una via d’assimilació consistent en pensar que això seria una altra mostra de reforç de la seva identitat.
Sobre Blair, m’agradaria conèixer amb més detall les font de les que parla Ramon. Jo crec que el laborisme no s’afeblirà, però em sembla que la cultura britànica és menys “cesarista” que l’espanyola. Des de la transició els personatges polítics més rellevants han generat moviments que estaven per sobre en un cert sentit dels seus partits: felipisme, aznarisme, pujolisme. Ara mateix Zapatero voldria fer alguna cosa semblant i quan s’analitzi tranquil·lament aquest període de la història de Catalunya (si això és possible) es veurà que el problema de Maragall és que ell volia fer això d’entrada, tot definint una estratègia on el seu partit no era un element substancial (després els esdeveniments han anat en una direcció absolutament oposada). Al Regne Unit l’oposició a la guerra no ha fet tant soroll com a Espanya, però estava més fonamentada, entre d’altres coses perquè a diferència del nostre país/ països, aquí si existeix una corrent d’opinió intel·lectual progressista impensable al sud dels Pirineus (on certament tampoc existeix una corrent d’opinió intel·lectual conservadora) i Blair es va identificar totalment amb l’alternativa bel·licista i malgrat els esforços argumentatius del liberalisme és molt poc versemblant pensar els atemptats de dijous passat i la guerra d’Irak com dos fets independents.. De fet, en molts moments Blair fou per molts sectors del laborisme un llast a la darrera campanya electoral. L’estrella ascendent del partit és Brown i aquest és un fet que difícilment es modificarà a hores d’ara.