Extinció, mortalitat i dibuixos animats

Mitjançant el bloc d’EVF he ensopegat amb un curiós moviment anomenat VHEMT, voluntary Human extinction movement. Com el seu nom indica són partidaris de l’extinció de l’espècie humana com a mitjà de retornar l’equilibri ecològic al planeta. No m’he llegit a fons el seu manifest però sembla que l’extinció no és cercada per la via ràpida, per exemple utilitzant l’inútil fins ara arsenal nuclear o fent obligatòria la visió de programes com Salsa Rosa, sinó de manera gradual, convencent a la gent de la manca de sentit de la procreació. En una època sinistra crec que ningú pot mirar amb antipatia iniciatives com aquesta. A més la meva vida fins ara s’adequa a les exigències del moviment, ja que he creat poc i he procreat menys (com la de molts contemporanis meus que no actuen moguts per raons morals o metafísiques, sinó per raons fonamentalment econòmiques i social). Tanmateix malgrat la humilitat i l’abnegació ecologista del moviment, el seu punt de vista sembla excessivament antropocèntric. L’extinció de l’espècie humana, amb o sense canvi climàtic, és un fet inevitable, ineludible, que es produirà amb independència de la voluntat humana, n’estigui a favor o en contra. No caldrà cap ritual sacrificial per que es compleixi la lògica de funcionament de la naturalesa, que s’expressa en el fet que la condició normal d’una espècie és estar extingida.
En tot cas aquesta gent tenen un punt simpàtic que contrasta amb les desmesurades pretensions de la major part de la humanitat. Un exemple significatiu el va propiciar la mort recent de l’escriptor Jesús Moncada. Consti per endavant que, com ja he escrit aquí, la seva mort em semblava i em sembla una pèrdua irreparable. Jo no el coneixia però teníem amics comuns que em donaren notícia de la seva qualitat humana. Tanmateix recordo que molts diaris van parlar de la seva prematura mort als 63 anys. Probablement com a escriptor no hagués merescut morir mai, i de fet potser no ho farà, però és molt poc realista qualificar una mort als 63 anys com a prematura. Si pensem en la vida de la totalitat dels membres de la nostra espècie, viure més enllà dels 40 anys és poc comú. Si agafem una mirada una mica més ample i substituïm l’espècie pel gènere és una absoluta raresa. La medicina ha començat a tenir èxits apreciables no fa gaire més de dos cent anys i això no és gaire enfront de milions d’anys d’evolució. No conec gaire gent que després dels quaranta anys no tingui alguna peça de la seva maquinaria deteriorada i em sembla que això deu tenir alguna cosa a veure amb la nostra programació més bàsica. Personalment jo no tinc cap pressa a morir-me, però no és bo perdre de vista, ara que ja he fet 43 anys, que en un cert sentit estic vivint una propina.
Com que tot plegat pot ser una mica depriment acabaré el blog d’avui imitant el meu germà i fent una recomanació cinematogràfica. Fa poc vaig trobar una oferta a HMV dels millors curts de Bugs Bunny. Sembla que els nens ja no veuen gaire aquesta mena de dibuixos i algun dia m’agradaria explicar perquè això és una pèrdua. Avui però em limitaré a recomanar una absoluta obra mestra, el curt anomenat Bully for Bugs, dirigit precisament per Chuck Jones, al qual no fa gaire feia referència el blog del Ramon. Com es pot deduir del títol la història explica l’enfrontament entre una terrorífic brau i un despistat Bugs Bunny, que oblidà girar a Alburqueque i que s’ha de convertir en un improvisat torejador. La cursa de braus serà un escenari del tot adient pel peculiar sentit de l’humor, barreja de sadisme i surrealisme, dels creadors de la Warner Brothers. N’hi ha d’altres mostres excel·lents però no crec que millors.