Vida en una seu olímpica (again)

Tot i que la notícia del dia aquí a Londres és la futura celebració de la tercera olimpíada de la seva història, fa set minuts s’ha publicat a les darreres notícies de The Guardian una notícia on s’informa de la col·locació d’una bomba al metro de Londres. No se sap res de víctimes però si que tota la xarxa sembla estar col·lapsada. Suposo que és una coda inevitable de la notícia d’ahir. La por als atemptats és molt manifesta en aquesta ciutat i la seva condició de seu olímpica no la farà pas disminuir. No se sap gairebé res i potser, esperem-ho, no serà gaire important. Sobre la notícia d’ahir, doncs jo estic content, perquè espero que en trauré algun benefici: potser, per exemple, els anglesos seran capaços de descobrir l’aire condicionat al metro i podran treure aquests vergonyosos cartells on t’exhorten a sortir fora del recinte del metro si et sents morir, suposo que per no haver de fer front a cap mena de responsabilitats. Envers Madrid no tinc ni els sentiments de la senyora Llansana ni del senyor Mas. Probablement la pressió mediàtica hagués estat forta si Madrid hagués esdevingut ciutat olímpica però és fàcilment evitable ja no des de Londres sinó des de Barcelona ( jo, no sabia per exemple qui era Leticia abans del seu matrimoni). Ara conec gent a Madrid que m’estimo molt, però francament tampoc sembla que la notícia els hagi sumit en una greu depressió. Ans, el contrari. Em sembla que el seguiment que es fa d’aquest tema és un altre cop molt significatiu de les diferències entre el mon real i allò que ens presenten els mitjans de comunicació. L’interès del madrileny normal o del londinenc normal per l’esdeveniment és segurament escàs, com no ens enganyem, ho fou el dels barcelonins en el període previ. Una altra cosa és que els jocs després sortiren molt bé i la gent s’apuntà al carro guanyador. En tot cas és evident que la premsa londinenca o els constructors londinencs tenen motius, que jo no considero pas il·legítims, per a sentir-se feliços, la major part dels que seguim aquí doncs seguirem lluitant per sobreviure en una ciutat on no és gens fàcil. Una darrera cosa sobre Madrid. Un periodista, X. Casinos, es lamentava de la no concessió a Madrid argumentat que els jocs els hi haguessin servit per, com es diu en castellà, “sacarse el polvo de la dehesa”. La idea està bé, però tampoc estic gens d’acord. Fora un error molt catalano-cèntric pensar que a tots els madrilenys els hi cal aquesta operació de treure’s la pols. Ara bé, hi ha alguns que certament si, però a aquests els hi cal molt més de tres setmanes per arreglar-se. Com crec que ja he dit a aquest blog, una notícia com la del manifiesto té una altre sentit quan te n’adones que a un institut de Londres hi ha gent que voldria que l’ensenyament fos només en castellà. En una situació com aquesta sembla haver poc a raonar.