White Heat

Com feia molts anys TVE, la BBC omple alguns buits de programació amb pel·lícules velletes de la millor època del cine americà, cosa que em permet de tant en tant retrobament joiosos, així mentre l’altra dia comentarem The Big heat, aquesta setmana han projectat un altre clàssic de títol semblant, White heat de Raoul Walsh. Walsh va fer més d’un centenar de pel·lícules i potser no totes són bones, però quan rodava en estat de gràcia el seu vigor narratiu era insuperable, fins i tot a vegades per sobre de Hawks l’únic cineasta que podria competir amb ell en aquest sentit. White Heat és un exemple d’aquesta facilitat i felicitat. Estructurada en tres blocs molts clars: el primer robatori, l’estada de cody a la presó, i la recreació de la guerra de Troia en una factoria química, el mecanisme narratiu és del tot perfecte. Els protagonistes són Edmond O’Brien, l’inoblidable periodista que parlà a Liberty Valance de la llibertat de premsa, i James Cagney, potser en el seu paper més memorable, amenaçador, energètic i alhora fràgil. Hom ha remarcat sovint la relació del cine de Walsh amb Shakespeare i certament la relació entre el protagonista i la seva mare fora digna de qualsevol obra del dramaturg anglès. Molt possiblement a Shakespeare no li hagués desagradat el final apocalíptic de la pel·lícula. Quasi seixanta anys després de la seva realització White Heat resulta torbadora per la seva ambigüitat moral: el personatge de Cagney pot ser intrínsecament repulsiu però al capdavall és un home capaç d’identificar-se amb un valor moral tan cert com l’amistat, botxí però també víctima, el policia, que pregondament és l’heroi positiu, acaba resultant molt més antipàtic i en molts aspectes no gaire millor que el psicopàtic criminal.