The Wind

Fa uns dies que finalment he deixat Londres fins al setembre, però com que els darrers dies foren angoixants em van quedar algunes coses per comentar. Dilluns passat tanco la temporada al BFI amb la visió d’un film extraordinari, un d’aquests que sense cap mena de dubte mereixen el qualificatiu d’obra d’art, parlo de The Wind l’obra americana de Victor Sjostrom feta a major glòria d’un dels rostres més atractius de la història del cinema: Lilian Gish. The Wind és un d’aquests films que per si sols permetrien justificar l’afirmació de la superioritat artística del cine mut sobre el cinema sonor. L’excel·lència del treball de Sjostrom, el perfecte ritme amb el que estan encadenades les seves imatges, és difícilment compatible amb el temps lent imposat per la paraula (aquesta és la raó dit sigui de passada per la que l’opera no esdevingué mai l’obra d’art total que volia ser i sovint l’emoció que desperta és ínfima enfront d’una simfonia). De fet, veient The Wind té molt poca importància la trama, una història triangular, més o menys banal ni tampoc un final feliç imposat que curiosament deixa un assassinat del tot impune, sinó l’intensa sensació produïda per la rítmica juxtaposició entre els ulls, els primers plans de Lilian Gish, i la imatge de la naturalesa desbocada. Una interacció que reflecteix d’una manera que recorda, per la seva intensitat, les obres de Shakespeare amb el seu caracteristic el joc de correspondències entre el macrocosmos i el microcosmos que és la nostre ànima