Antoni i Cleopatra

Dimecres vaig anar al Globe per veure una versió aquest cop d’Antoni i Cleopatra, la tragèdia que constitueix una mena de seqüela de Juli Cesar. Com ja va passar amb Coriolà, l’espectacle va decebre un mica les meves expectatives després de la brillantor del que vaig poder veure la temporada passada. Antoni i Cleopatra, és una de les obres més discursives de Shakespeare, amb menys poc lloc per a l’espectacle, però també de les més treballades en l’expressió del seu llenguatge. Justament per això la seva lectura no és menys interessant que la d’altres més conegudes. Jo, personalment, l’he estat llegint amb gran interès, fent potser una lectura afectada per la meva formació o deformació professional. El tema de l’obra és l’enfrontament entre Egipte i Roma, que té com a camp de batalla l’ànima del malaguanyat Marc Antoni. L’escenografia si és adient en presentar-nos l’hedonisme que constitueix el nucli de l’experiència vital egípcia i que s’ensenyoreix de l’ànima del cabdill romà. Malauradament no se’n surt tant bé en mostrar-nos la contrapartida a aquest hedonisme que fora l’estoicisme característic de l’experiència romana. No sé si aquí és la feblesa de l’actor o la predisposició del públic, evidentment més egipci que romà, però la mort d’Antoni adquireix un aire còmic que no té al text, on queda expressada molt clarament l’esforç d’Antoni per recuperar, si més no com a manera de morir, un estil de vida que havia abandonat plenament. La lluita d’Antoni en aquest sentit adquireix una perspectiva més universal que la circumscrita a la representació del seu personatge històric. La mort d’Antoni és la mort d’un ser perplex, escindit entre la possibilitat d’haver perdut el seu jo o, allò que probablement és pitjor, de no haver sabut mai quin era el seu vertader jo. Confrontat a ell, el personatge d’August és a la vegada l’acompliment i la degeneració de l’ideal romà al qual Antoni no ha sabut servir. Potser és molt difícil al teatre però l’obra no acaba de reflectir quelcom que si mostrava bé per exemple la pel·lícula de Manckiewickz (parlo de memòria, ja que potser quinze anys que no l’he vista): la sobtada consciència viscuda pels dos amants al final de la seva experiència, de l’inexorabilitat de l’escolament del temps, especialment quan l’estratègia vital viscuda és la de la celebració del desbordament.