King lear

La Royal Shakespeare Company està representant aquest mes a un teatre prop de Covent Garden, King Lear. Si Shakespeare és una de les cimeres de la literatura, King Lear ho és en un sentit absolut. Només alguns diàlegs de Plató el poden superar en el seu examen de la situació humana. Un muntatge de primer ordre requereix una figura amb autoritat que l’encapçali. En aquest cas la figura és Ian Mckellen, popularment conegut pel seu paper de Gandalf a la trilogia del senyor dels anells. Mackellan no decep. Fins arribar a aquesta ciutat mai no havia plorat a un teatre. Dimecres passat no vaig poder contenir les meves llàgrimes mentre Mckellen feia la seva última escena, duent en braços el cadàver de la seva filla Cordelia. Fou un moment màgic dels que justifiquen viure a Londres i l’existència en general. Fora injust però destacar-ne Mckellen per sobre de la resta del repartiment. La maquinaria era perfecte i ningú no estava fora de lloc. Em va impressionar especialment un actor que no coneixia, Ben Megjes, que fa al paper d’Edgar una explosió de vitalitat. Vaig topar per primera vegada amb el Rei Lear mentre feia segon de carrera, quan en M.A. Granada ens explicava el paper de l’astrologia a la cultura del segle XVI. El tema apareix quan Edmund es riu de la fe cega del seu pare a les opinions dels astròlegs, tot fent una reflexió sobre la feblesa dels humans que prefereixen atribuir a la cursa dels estels les seves imperfeccions. Això hi és, però representa només un element petitíssim, minúscul de l’obra que directament o indirectament acaba tractant tots els temes fonamentals de l’existència humana: el sentit del poder, l’envelliment, els vincles familiars, la necessitat o la superfluïtat de la fe, l’ambició ... Com sempre he llegit l’obra abans de veure-la i l’edició de Penguin té una bona introducció de Kiernan Ryan on es pregunta que pogueren sentir els membres de la Cort del primer rei Estuard quan van veure representada l’obra per primer cop. La imatge d’aquest actors representant enfront del rei el qüestionament més radical de la naturalesa divina del poder, un dels temes essencials de l’obra, és paradoxal i inquietant. De fet, l’obra malgrat la seva popularitat actual ha estat durant dos segles representada amb importants modificacions. Fins a començaments dels segle XIX no es va respectar el text shakesperià i es preferia acabar amb un final feliç on Cordelia no moria i tampoc el seu pare, que recuperava la corona. Pel gust del XVIII, la mort de la filla més jove era un acte de barbàrie gratuït i en un cert sentit impiu. Recordem que el text de Shakespeare enllaça una pregaria als Déus dels pocs personatges supervivents amb la darrera entrada del rei. King Lear és una reflexió sobre l’artificialitat i la buidor del poder i així si voleu una peça cabdal de la teologia política, però també es pot veure com un anticipació de la literatura de l’absurd del segle passat, amb la passejada erràtica de Lear acompanyat del fidel Kent i el bufó, en una nit turmentosa explorant els límits del sentit en el dir, com una exploració de la correspondència entre el microcosmos i el macrocosmos, o com una representació d’un drama que d’alguna manera es viu a totes les famílies, potser la lectura més feta des la contemporaneïtat, una lectura que minimitza la riquesa de l’obra però és també l’adient per una època en ella mateixa petita