Pericles

Si no vaig errat, cosa que no és difícil, ahir fou la darrera nit de l’estiu ja que avui ha estat el solstici. L’estiu més aviat ha estat lamentable, però va començar i ha acabat prou bé, i al mateix escenari; com fent un cercle, de la mateixa manera que algunes de les meves pel·lícules preferides. Ahir al vespre tornava al Globe, on vaig ser-hi la nit de san Joan. Aquest cop per veure una de les obres de Shakespeare menys interessants a priori: la poc coneguda Pericles. Quan la llegeixes sembla una obra impossible,comença amb el desvetllament d’un incest, quasi acaba amb un altre; hi ha dos naufragis a l’obra i fins i tot una resurrecció. De fet, alguns pensen que no fou escrita per Shakespeare, segons sembla però amb poc fonament.Tanmateix l’espectacle fou de primer ordre. El repartiment brillant, l’aprofitament de l’espai escènic excel·lent, la comunió amb el públic òptima, especialment amb el sector popular que va estar dempeus les més de tres hores que durà la representació. Les escenes de lluita entre els cavallers van ser escenificades per algunes de les acrobàcies més sorprenents i esfereïdores que he vist mai i els que la realitzaven, feien en altre moment d’actors amb tota propietat. La fidelitat anglesa a la tradició és realment admirable. És impossible seguir totes les companyies de la illa, que es dediquen a representar Shakespeare i tanmateix els muntatges no tenen res de rutinaris. A la sortida, a l’altra banda del riu, la cúpula de Sant Pau il·luminada, magnifica. Malgrat tot, no cal gairebé res més per ser feliç.