El somni d'una nit d'estiu

Dimecres passat, passo la tarda al Globe veient la representació que aquest teatre ofereix d’El somni d’una nit d’estiu. La tarda és grisa, però la temperatura és acceptable. La visita al teatre a l’aire lliure, suposa possiblement per mi el final d’aquest estiu. Aviat una excursió d’aquesta mena serà del tot implantejable. (sempre m’ha causat melancolia el final de l’estiu, de llarg, la meva estació preferida, fet potser relacionable amb que vaig néixer un estiu o a la influència de la televisió de la meva joventut on sovint apareixia el revival del Duo Dinamico). L’obra va estar força bé. Segurament és la millor opció possible per a aquest escenari on allò festiu encaixa molt millor que allò tràgic. Cap de les altres comèdies de Shakespeare és tan festiva i reeixida alhora. Els actors entengueren perfectament que la comunió amb el públic és un element fonamental i assoliren un nivell de comunicació altíssim. Certament, el text és extraordinari i el seu joc sobre la confusió de nivells ontològics em fa pensar a la radical simplificació que els pensadors europeus iniciaren molt poc temps després. De la mateixa manera que Borges admirava el joc de literatura dins de la literatura que constitueix l’eix de la segona part del Quixot, la veritablement extraordinària, hom podria el mateix del final d’aquesta obra amb una representació dins de la representació que serveix de comentari a tota l’obra (un artifici, em sembla recordar, utilitzat en un sentit molt semblant a Hamlet)