Orwell i Maquiavel

Mentre complint el meu deure com a funcionari miro de resumir en un parell d’hores l’aportació de Maquiavel a la filosofia política, prenc algunes notes sobre el llibre d’Orwell que he estat llegint aquestes vacances passades, Orwell’s England, una recopilació dels escrits sobre el seu país, centrat a la seva obra The road of wigan pier. Alguna vegada ja he esmentat la importància que al seu treball tenia la noció de common decency, que constituïa el tret definidor de la seva concepció del socialisme. Mentre explicava Maquiavel em sembla que d’alguna manera es feia palès que allò proposat per l’italià era precisament allò refusat per l’anglès. La clau de volta de la proposta defensada al Princep rau en afirmar que la rendibilitat política està per sobre de qualsevol mena de consideració morals ( o potser, per ser més exacte, caldria dir humanitàries, perquè Maquiavel no és tant un immoralista, com un defensor d’una altra moral). En un cert sentit, això es el nucli del que constitueix la modernitat. No és doncs casual la desconfiança que Orwell mostrà envers una idea del tot indiscutida, i conseqüentment poc meditada pels esperits avançats, com la noció de progrés. Mentre donava voltes a la qüestió en vaig trobar-ne un paràgraf que em sembla que corrobora les meves impressions:
“But there is one sense in which the English common people have remained more Christian than the upper classes and probably than any other European nation. This in their non-acceptance or the modern cult of power-worship. While almost ignoring the spoken doctrines of the church, they have held on to the one that the Church never formulated because taking it for granted: namely, that might is not right ….. All the cults that have been fashionable in the last dozen years, communism, fascism and pacifism, are in the last analysis forms of power-worship”
(The English people, 1947)