Munic

Diumenge passat vaig anar a veure la darrera pel·lícula de Steven Spielberg: Munich. Avui mateix la vanguardia ens parla de les opinions més aviat adverses que la pel·lícula ha despertat a Israel. Hi ha una certa coincidència en assenyalar que la pel·lícula és inacceptable com a document històric, tot i que en realitat és molt difícil, encara a hores d’ara, d’establir un relat fidedigne dels fets. És evident també que Spielberg ens adverteix que la pel·lícula està inspirada en fets reals, la qual cosa vol significar, imagino, que més aviat hem de veure una reflexió sobre els fets que no pas una reconstrucció acurada. D’entrada, cal dir que la pel·lícula em va agradar, Spielberg és un cineasta que ha anat millorant amb els temps i el seu domini del llenguatge cinematogràfic és cada cop més palès. Munich és un thriller convincent i una narració fluïda. És també prova d’un acte de valentia, perquè el tema és certament polèmic, tot i que l’autor de Schlinder’s list ho té bé per a qui ningú pugui acusar-lo d'antisionista. La reflexió de Spielberg ha de ser vista a dos nivells. D’una banda, el film ens parla d’un tema absolutament tòpic a la literatura universal, com a mínim des d’Esquil, la inanitat de la venjança. El caràcter superflu de totes aquestes històries, on sovint l’agent de la revenja pot adonar-se al final del seu trajecte que ha perdut la seva vida per no-res. És una d’aquestes històries que ens han comptat moltes vegades, però que cal seguir comptant. La segona, tractada avui per la crònica de Jerusalem de la Vanguardia, es la pertinència d’aquesta revenja i aquí Spielberg ens porta a un àmbit interrogat per la filosofia política, almenys des del temps de Maquiavel: la qüestió de la raó d’estat i la contradicció entre finalitats i procediments que aquesta generalment comporta. La posició de Spielberg és clara i per a molts serà ingènua. La resposta de del Dr. Gaznor té una lògica contundent, el terrorisme no és estrictament un acte criminal, sinó un acte bèl·lic i entra dins de les normes de moral acceptables que un soldat ataqui un altre, però no se si en el fons acaba fent allò que se li retreu a Spielberg, equiparar realment el Mossad amb els terroristes. D’altra banda, associar exercit i moral després d’un segle sinistre on les víctimes majoritàries dels conflictes sempre són civils, em sembla d’una ingenuïtat poc pròpia d’un funcionari de l’estat d’Israel. El darrer pla de la pel·lícula és molt obvi i no va agradar gaire als espectadors de la presentació especial de la pel·lícula. Sembla clar que parlar de causalitat en el sentit determinista del terme seria una bajanada, però New York i Munic no estan a dos planetes diferents i potser resulta difícil de negar una identitat com a mínim de tarannàs i estratègies lògiques.