The Tragedy of Thomas Hobbes

The Tragedy of Thomas Hobbes d’ Adriano Shaplin és el títol que actualment la RSC està representant al Wilton’s Music Hall. El lloc de la representació és prou interessant com per dedicar-li unes línies. Com el nom indica, és una sala antigament dedicada al Music Hall amb més de 150 anys d’història. El temps ha passat factura i una bona part de l’edifici, un 40% està en situació de ruïna, tot i així la sala és encara apta per fer d’escenari i el marc resulta forçosament suggestiu. Es troba emplaçada a l’Est, molt a prop de la torre de Londres una mica aïllada a una de les zones que fou assolada per la Lutfwaffe i no ha acabat mai de refer-se ben bé. Tot i que el títol esmenta Hobbes, l’obra ofereix molt més. Una perspectiva potser més fidel s’estableix des del títol complet; The Tragedy of Thomas Hobbes including the Birth of empirical science in Robert Boyle and the restoration of Charles II. Òbviament Carles II i Boyle seran també personatges de l’obra així com Cronwell, Newton, Thomas Willis, John Wilkins, John Wallis i Robert Hooke. De fet, el centre de la peripècia serà essencialment la constitució de la Royal Society.

La primera escena de l’obra ens mostra el Lord Protector rebent una sèrie de personatges: dos actors, sense ofici perquè Cronwell tancà tots els teatres del país, Hobbes, implorant ser acollit després del seu exili a França, cosa que finalment li es concedida i John Lilburne, un leveller que vol dur més enllà els límits de la revolució imposada per Cronwell, però que finalment és condemnat. Els dos actors, black i rotten, tindran un paper essencial al fil de la trama. A les següents escenes ens és presentada la figura central de Robert Boyle, temptat per un dels actors que ha de guanyar-se la vida practicant el transvestisme i la prostitució, i posteriorment la resta dels que seran els seus companys a la creació de la Royal Society. En aquest període són constants les polèmiques amb Hobbes, la principal figura de la filosofia anglesa, aferrissadament oposada al mètode experimental. La restauració suposa un canvi d’escenari que acabarà girant-se en contra de l’autor del Leviathan. Hobbes resta finalment desacreditat i els experimentadors passen a ser una societat protegida pel rei. La seva joia no serà però complerta perquè les lluites entre ells es cobraren una víctima, Robert Hooke, el qual serà bandejat ,bàsicament per Newton, no només de la Royal Society sinó de la història de la Filosofia i la ciència (que són la mateixa).

El públic assistent s’ho va passar d’allò més bé perquè en un país de nivell teatral altíssim la RSC és potser la primera companyia. Pels interessats a la història del pensament, l’obra ofereix motius més que sobrats per a la reflexió. És una crònica interessant sobre el naixement de la ciència moderna que incideix a la qüestió que comentàvem el 10 de juliol passat quan analitzàvem la història social de la veritat de Steven Saphin. El problema dels defensors de la ciència experimental, difícil de copsar d’entrada des de la nostra situació, és que no era gens clar perquè un experiment constituïa un suport per a una tesi científica. Hobbes posà el seu prestigi en contra dels experimentalistes aprofitant aquesta feblesa. La victòria dels partidaris del nou mètode no fou tant epistemològica com política. L’escena culminant és el moment on Carles II ha de triar entre el treball dels pensadors aplegats entorn de Boyle i la filosofia de Hobbes. L’espavilat monarca ho veu molt clar. D’una banda, la promesa d’invencions adients per a consolidar i augmentar el poder dels Estuard, d’altra banda, un pessimisme, lúcid i brillant si es vol, però del qual es vol treure poca cosa. Els arguments finals contra Hobbes es fonamenten sobretot a l’ambigüitat de la seva situació política. Sí al començament de l’obra Hobbes té por que la seva relació en el passat amb Carles I sigui jutjada negativament pel dictador, el perdó d’aquest serà un argument que se li girarà en contra quan el poder torni als Estuard. Però a més, el problema de Hobbes fou la seva obra. Els seus escrits, lúcids i gens oportunistes i que precisament per això podien ser utilitzats en qualsevol moment en contra seva. El personatge de Hobbes a l’obra no és certament simpàtic, poca-solta, fanfarró, vanitós i busca-raons. Però també un ser fràgil, per ser conscient de la feblesa de la seva posició, la seva famosa fraternitat a la por que surt també reflectida a l’obra. Els seus adversaris tindran un punt més alt d’oportunistes i tampoc mostraran al capdavall una gran superioritat moral amb el linxament moral de Hooke. Curiosament, i de manera contrària al mite, que ara gent com Dawkins està difonent, la religió és un element important a la trama però no pas en contra de la nova ciència sinó al seu favor. Boyle, interpretat per una actriu, utilitzà el seu prestigi de cavaller cristià a favor de la seva causa mentre que Hobbes, de manera possiblement injusta, era qualificat com a ateu.