Una història social de la veritat

El coneixement és fonamentalment el resultat d’una construcció social. Locke ho explicà bé al segle XVII i Wittgenstein al XX (de manera innovadora pels que no havien llegit res del XVII). La majoria de les coses que diem saber es recolzen a la nostra confiança a uns individus en els que tenim prou fe per donar el nostre assentiment. A la nostra cultura la institució que compleix aquest paper és l’entitat abstracte que anomenem ciència i es concreta en centres investigadors, universitats, etc. Això però no ha estat sempre així. La ciència és un invent del segle XVII i el problema que es plantejaren llavors els primers científics era el de la consecució d’aquest crèdit social, l’acceptació de la seva fiabilitat enfront d’altres institucions poc compromeses i de vegades oposades a la tasca d’aquest científics (entre elles, la universitat del moment). L’explicació d’aquesta història és el que ens ofereix el llibre de Steven Saphin, A social history of truth. Una lectura del XVII anglès des d’aquesta òptica no és certament del tot nova. Hi ha un molt bon llibre de Van Leuwen sobre la teoria de la certesa que intentava entendre el variat panorama intel·lectual del XVII anglès com els diferents moments de la construcció d’una teoria de la certesa i de fet un cert recorregut d’aquest camí ja el fèiem al nostre assaig sobre providencialisme i escepticisme. El llibre de Saphin però no es preocupa tant de temes religiosos com de la qüestió estrictament científica i no es centra a la figura de locke sinó a la de Boyle, molt paradigmàtica i força menys coneguda.

Evidentment d’aquest plantejament es segueixen circumstàncies de primer ordre que el llibre apunta però no explora. Una molt clara és la consideració de la ciència com institució político-social, cosa que reforça la tesi que fa molts anys vaig discutir aferrissada, però cordialment amb Pere Lluís Font sobre el caràcter unitari de la filosofia de Locke i l’artificialitat de la distinció entre epistemologia i teoria política. El caràcter central del problema és prou obvi com per què ens passi desapercebut. Al capdavall, nosaltres, pel moment, considerem una cosa “natural” creure’s allò que ens diuen els científics. El segle XVII però presentava una situació ben diferent: els administradors oficials de la veritat eren uns altres, l’escolàstica, i tota la revolució intel·lectual que inclou Bacon i Descartes es fonamenta a la crítica envers aquest paradigma heretat, acompanyat d’una revindicació de la pròpia capacitat d’observació. Ara bé aquest plantejament entès literalment no du enlloc ja que fora impossible sortir-se’n del solipsisme més primari. El problema d’un autor com Boyle era donar raons perquè el seu testimoni fos acceptat, cosa que només es podia fer adoptant un rol social al qual està indissolublement unida la noció de veracitat. La construcció del personatge del científic està del tot lligat a la construcció de la figura del “gentlemen”. Ser el segon era l’única manera de donar sentit al primer personatge.

El primer capítol fonamenta la posició epistemològica de l’autor en alguns autors fonamentals de la filosofia del segle XX com Rorty, Foucault o Wittgenstein. El segon és fonamentalment una anàlisi de textos del moment centrats en la definició de la figura del cavaller i la seva relació amb la noció de veracitat o altres condicions que tenien un caràcter fonamental pel desenvolupament de la pràctica científica com l’autonomia financera. El tercer desenvolupa el concepte de credibilitat lligant-la a la concepció d’honor que constituïa el fonament del capital social. Un tret especialment accentuat als països que trencaren amb el catolicisme on la veracitat com a qualitat moral era molt més important que als països catòlics. Paradoxalment, aquesta formulació de la figura central de la revolució moderna es faria des d’un pressupòsit molt clàssic: la idea que la naturalesa crea diferents menes d’homes que trobem a la política aristotèlica o a la república platònica. Aquesta tendència va començar a derivar a la idea consolidada al segle XIX dels caràcters nacionals, així, per exemple, els anglesos es caracteritzarien per la seva integritat i honestedat en contrast amb els francesos, catòlics i espanyols. Tot plegat queda expressat al que podria ser la conclusió del capítol “convention and codes of gentlemanly conversation were mobilized as practically effective solutions to problems of scientific evidence, testimony and assent”

El capítol quart estudia la figura de Robert Boyle, com la seva posició social és utilitzada com legitimadora del seu discurs científic i com també en el seu cas hi ha una clara interacció entre els escrits de recerca científica, fonament de moltes lleis bàsiques de la física i la química, i un bon nombre d’obres properes a allò que els francesos denominen moralistes. En aquestes pàgines retrobem també la interrelació entre fe religiosa i coneixement que ja havíem advertit al nostre estudi de Locke. Per Boyle ser filòsof natural significa el mateix que ser “a priest of nature” El capítol cinqué es centra a la noció de “decor epistemològic” tal i com fou tractada als autors del XVII. Es tracta de veure com es buscà un equilibri entre el desafiament a l’autoritat tradicional establerta i la dependència que l’activitat científica mostrava envers els testimonis de laltri. La figura central és aquest cas Locke, la filosofia del qual és entesa com la configuració d’una teoria de la prudencialitat, que acaba definint una pragmàtica adreçada a l’avaluació dels testimonis. El capítol sis analitza diversos casos pràctics d’avaluació de testimonis que podrien resultar en principi controvertits com els dels viatgers. El capítol setè tracta de la relació amb les matemàtiques. Malgrat que la historiografia insisteix en el fet que el gran legat del segle XVII és la matematització de la ciència, allò cert és que en molts casos això era una ideal, la concreció del qual no acabava de veure’s gaire clara i de fet hi havia una certa col·lisió entre la rotunditat de la certesa matemàtica i els ideals político-morals que fonamentaven la construcció del nou model de saber. El científic era una cavaller, el cavaller era un cristià i hom pot entendre que a un cristià no li correspon tenir certeses massa absolutes. Malgrat això certament hi ha una revindicació a l’obra del Boyle del cultiu de les matemàtiques, en alguns casos fonamentada a raons de caràcter neoplatònic que no ha ser però exagerada. La llei de Boyle que varem aprendre als llibres de Física i Química de segon de BUP, potser no hagués estat reconeguda pel mateix Boyle, no sols en el sentit trivial que ell no tenia al cap una expressió algebraíca sinó una proporció geomètrica, com fora el mateix cas d’altres descobriments importants del XVII, sinó fins i tot en el sentit que l’estatut que nosaltres conferim a aquesta noció de llei de la naturalesa, era una noció ben problemàtica en el context de l’Anglaterra del moment, gens preocupada a pensar la legalitat de la naturalesa com a ben establerta ja que l’univers mental delimitat per la seva religió excloïa pràcticament la possibilitat de la noció de miracle (a l’inrevès del que passava als països catòlics). En definitiva els avantatges evidents de la incorporació de la matemàtica al treball científic es veien en un cert sentit contraposats, en primer lloc, per la por a menystenir el treball més eminentment pràctic, Boyle criticarà autors com Pascal, Descartes o Spinoza en el treball dels quals veu la possibilitat del naixement d’un dogmatisme semblant a l’aristotèlic i també perquè, aquí la diferència amb Hobbes es veu clara, no tenia clara que l’exactitud pròpia de les matemàtiques fos compatible amb l’univers real. Tornant a allò que apuntàvem unes línies més abans. La imprecisió no era del tot quelcom a defugir. Era, pel contrari, un senyal de veracitat i per això de veritat. En última instància cal afegir una certa tensió entre l’ideal de la pràctica científica com conversació i intercanvi, cosa que es fa des del llenguatge ordinari, i el caràcter excloent de la pràctica matemàtica.

El darrer capítol tracta d’una qüestió clau i pel que jo se normalment negligida: l’aportació al treball científic dels altres freqüentadors del laboratori: els ajudants i tècnics indispensables pel treball de Boyle. El problema plantejat en aquesta relació era una conseqüència del plantejament de legitimació de la pràctica científica. De la mateixa manera que la veracitat era l’atribut definidor del cavaller, la seva manca ho era de tots els que no ho eren pas, és a dir, de la gent que vinculava la seva acció al seu profit personal, per exemple, treballar cobrant un sou. Malgrat això aquests “altres”eren indispensables. La imatge del científic genial a la seva solitud no tindria cap mena de sentit en un cas com el de Boyle amb problemes físics molt accentuats. Més enllà de la visita segurament habitual de tècnics o proveïdors, entre dos i sis ajudants hi devien treballar regularment. La funció de Boyle era la d’un coordinador i també la d’un garant de la validesa de la pràctica que s’estava produint.

La primera conclusió del treball decSaphin és, per contrast, fer-nos clar la naturalesa del saber tal i com avui en dia el concebem. El saber, com no pot ser d’una altra manera, es segueix fonamentat a la confiança, però ja no en individus d’elevades conviccions morals, sinó en institucions. En aquestes condicions l’obtenció de fonaments d’evidència és molt difícil però es veu compensada pel terrible cost social que tindria l’escepticisme des d’un punt de vista pràctic. D’aquest fet, ja se n’adona a començaments del segle anterior Max Weber. El tret característics de la cultura contemporània és la substitució de la virtut pel domini tècnic. Malgrat tot, en un altre sentit tampoc estem tan lluny de l’experiència de Boyle. Dins de cada ciència hi ha un nucli dur format per uns membres amb relacions molt anàlogues entre ells a les que tenien els cavallers experimentadors que constituïren el gruix fundador de la Royal Society. En aquest sentit la dimensió moral de l’empresa científica tal i com fou definida pels membres de la Royal Society segueix essent una realitat.