La primera reacció que vaig tenir quan en Ferran m’ha comentat l’absolut fracàs de l’edició catalana del llibre de Gray, ha estat la de recordar un cop més que a Catalunya la llengua de la filosofia, el pensament, l’assaig és el castellà. Això és un fet difícil de contestar i valgui com a senyal de recolzament el testimoni de Pere Lluís Font que no fa gaire deia això en algun diari. Això no seria potser tan greu si com a mínim el castellà fos una llengua amb prestigi i riquesa. Tanmateix quan començo a fer memòria la llista de bons llibres que han estat publicats en castellà i també han passat del tot desapercebuts seria molt i molt llarga. Certament el llibre de Gray és irregular i sobretot té l’inconvenient de que pressuposa la lectura d’altres més sòlids però d’impossible publicació. Tampoc els editors en castellà, però, malgrat les seves possibilitats potencials semblen molt més disposats a anar més enllà del merament conjuntural. El meu amic Jesús Nieto em comentava l’altre dia que va intentar publicar la seva tesi producte de molts anys d’estudi sobre la Història de Macedònia i la seva partició. La resposta d’un editor fou que la publicava segur, però quan comencés una altra guerra.....En tot cas s’està confirmant un temor que tenia de fa anys envers el futur del català i és que aquest quedi reservat per a coses freakies. Tot i que potser això tampoc sigui important.
La portada de l’Independent d’avui era força dramàtica: la imatge d’un nadó agonitzant, però aquest cop no pas directament per la fam o per una guerra. El sistema sanitari del seu país, Gahna, s’ha col·lapsat perquè tothom se n’ha anat al Regne Unit on es guanyen molt més diners. El robatori dels recursos humans dels països pobres no és un fet nou, però la notícia m’ha impactat més perquè l’edició electrònica del The Guardian feia l’enèsima descripció apocalíptica del sistema educatiu anglès parava especial esment en les agressions a mestres, per part d’alumnes. Llegir les dues notícies conjuntament dóna la perspectiva d’una societat especialment malalta tot i que racional des del punt de vista econòmic. És més barat fer metges a Gahna que al Regne Unit. La política educativa de Blair en el fons és un element més que causa aquesta situació. Això em recorda el contingut de l’article d’avui a l’e-noticies del Ferran. La tesi laborista és que és classista ajudar als estudiants universitaris perquè les classes populars no tenen accés a la universitat i per tant és millor invertir en l’educació més bàsica que beneficia directament les classes populars (potser en professors de boxa?). Els resultats d’això no es veuen gaire però fora de que els teus pares et paguin una carrera, l’alternativa per estudiar a la universitat és demanar un crèdit. Estudiar per endeutar-te no em sembla de cap manera una opció atractiva i jo crec que cap ens haguéssim posat als vint anys. En tot cas aquí si que em sembla oportuna un tesis apuntada per John Gray en un altre dels seus llibres. L’existència de la classe mitjana és el que ja no té racionalitat econòmica.
Termino amb algunes notícies del “Canalla Blanch”. Vaig veure un impagable document de la comissió d’admissió on la coordinadora pedagògica i una mestre de primària recomanaven la denegació de la matricula d’un alumne de primer de primària perquè no en sabia castellà i això implicava un gran esforç i una gran càrrega pel professorat. La mateixa coordinadora havia afirmat en una reunió del CCP que era absurd introduir a primària l’estudi d’una tercera llengua (francès). La poca vergonya d’aquesta gent em sembla increïble. Què esperaven trobar a Londres? Alguns no és que tinguin mania al català. És que simplement no accepten que no es parli castellà a alguns altres llocs del món.