retrobant vells amics

A la tornada reprenc la lectura abandonada de la premsa anglesa i retrobo alguns dels meus personatges preferits. Així, per exemple avui Ruth Kelly i Blair són portades dels diaris. La secretària d’educació es denunciada per la seva hipocresia. Sembla ser que el fet que el seu fill pateixi de dislèxia l’ha fet optar per una escola privada en comptes de per l’escola pública que defensa el seu partit. Una escola privada a més de les cares, de 17000 lliures l’any. Els diaris de dreta i d’esquerra coincideixen amb la denúncia de la seva hipocresia amb un zel que no deixa de sorprendre un pobrissó com jo, provinent d’un país on els fills dels dirigents d’esquerra opten per la privada sense que a ningú li estrany. Blair ha estat portada pel seu refús a prendre cap mesura destinada a la reducció del trànsit aeri. Literalment diu alguna cosa així com que no es pot demanar a la gent aquests sacrificis. Segurament té raó (jo mateix vaig esmerçar ahir la tarda buscant ofertes a les companyies de low cost) però des de la seva lògica sembla evident que la qüestió del canvi climàtic és estrictament irresoluble ( una tesi cal dir-ho defensada per cada cop més gent, sovint ben informada, com l’escèptic John Gray). Finalment, voldria parlar del 43é president dels EEUU que sembla estar a punt de prendre la decisió d’enviar 30000 homes més a l’Irak, no tant per guanyar la guerra com per forçar una sortida mitjanament digna. L’article de The New Statesman fa diverses consideracions sobre la qüestió i em deixa oberta un pregunta. Així com míticament la història de la formació de l’imperi romà fou determinada pel nas de Cleopatra, serà l’alcoholisme de Bush (mai superat de manera satisfactòria) el factor determinant del nostre temps?.