Londres no és Paris. Però també té algunes vistes remarcables. Avui n'he gaudit d'una quan sortia del National Film Theatre. Des del pont de Waterloo, es veu molt bé la corva que fa el Tamessis i hom queda encarat enfront de Sant Pau, entorn del qual es despleguen tots els gratacels de la City. He restat una estona aturat perquè a més l'aire del capvespre era del tot agradable. La pel·lícula no ha estat pas malament. Era una reconstrucció de Big Red One, a la qual se l'han afegit cinquanta minuts que no s'havien vist mai. Contra l'opinió de la crítica londinenca, la película no queda gens desllavaçada. És un film estrany en primer lloc perquè és completament anacrònic, és una pelicula com les d'abans, posterior a Apocalypse Now o The Deer Hunter. Si que és cert però que hi ha una veritat, la del caràcter de viscut real, que els hi manca al treball de gents com Cimino o Coppola. Marvin està molt bé, en aquell moment tenia un pes a la pantalla semblant al que ara pogui tenir Clint Eastwood i allò que la película potser no té en profunditat simbòlica, ho guanya en plausabilitat
Vaig llegint el llibre de Gray. Precisament el llibre sobre Al-quaeda que ha estat traduït al català. Val certament la pena. L'horitzo de treball que ell proposa és del tot encertat.Valdria la pena fer una genealogia filosòfica del mite del lliure mercat, que fora l'exigència del moment. Potser aquí a Londres en podria tenir l'oportunitat de fer alguna cosa.
N'estic enamorat cada cop més del personatge de Felson. Potser perquè tot plegat la única pregunta moral bàsica que no pot ser ajornada i sobre la que cal pensar és precisament sobre el significat que té éssser un perdedor. Suposo que malauradament m'agraden més els perdedors que els guanyadors i segueixo creient a la solidaritat dels escruixits, però avui 2 de maig queda a la petita història com un dia més de constatació que jo més aviat soc tonto.