Reflexions polítiques, tot esperant el metro a Covent garden

Desvetllat a les cinc del matí, m’ha estat impossible tornar a dormir. La claredat exterior era absoluta. Mentre faig temps per anar a l’institut i reprendre la subversiva tasca d’ensenyar algunes engrunes de lògica, repasso els bloc i trobo al de l’amic Luri una reflexió sobre la tasca política que potser caldria fer amb la que coincideixo, però de la que sospito que a hores d’ara resulta gairebé impossible, en una situació on un pensament radical, és a dir adreçat a fer teoria sobre l’arrel de les coses, resulta cada cop més difícil. Som massa vells i tenim massa por. De fet, jo aquest matí també volia fer algunes reflexions polítiques més o menys intuïdes mentre ahir tornava a casa amb el metro. La primera té relació amb el llibre de Rosen i potser és una conclusió treta per un ment massa lenta sobre la diferència entre la filosofia política clàssica i la moderna: la segona té un objectiu del tot impensable que és l’obtenció de la felicitat, entesa en forma d’arribada a un estat de progrés universal (Com diu Gray, les diferències pel fa aquest punt concret ,entre liberalisme i marxisme són pràcticament inexistents) La saviesa antiga és en comparació a la moderna, notòriament més escèptica. Allò que ens mostraria Rosen és que des de fa centenars d’anys ens ocultem aquest fet amb estratègies com fer una lectura absurda, però canònica, d’un text com la República. Absurda perquè ens entestem en projectar problemes contemporanis, i així els llibres de text relacionen la reflexió política platònica amb l’alliberament de la dóna o la defensa d’un regim comunista, mentre que allò que fa Plató, genialment, és satiritzar 2000 anys abans les pretensions il·lusòries dels que cerquen la instauració de la felicitat per decret. Com intuí el modern més lúcid, la política difícilment mai acaba resultant alliberadora de res. Suposo que és un senyal de pervivència de l’adolescent que no s’acaba de morir en mi, un profund sentiment de melancolia i d’enyor envers aquesta visió redemptora de la política, que em du a definir-me com a esquerranós sentimental. La segona qüestió està vinculada a la lectura que estic ara efectuant d’un llibre de Hobswman sobre el fenomen nacionalista. Fa més anys del que sembla quan llegia el llibre del Ferran sobre El Crepuscle de la Democràcia, vaig respondre, per mi mateix, a la pregunta plantejada sobre quin era el lloc deixat per l’irracional a les societats sorgides després de les revolucions francesa i americana, reflexionant que era el nacionalisme qui havia ocupat aquest lloc, el que feia aquesta funció. El llibre d’Hobsman em dona segurament arguments per recolzar aquesta intuïció. Tot i que les meves idees en aquest sentit no han variat, si que faig ara una valoració diferent. Allò que abans era una objecció contra el nacionalisme ha deixat de ser-ho.. La situació aquí no es gaire diferent de la que em du a defensar les religions, malgrat el meu convençut ateisme, enfront dels meus alumnes. Un fenomen tan estès, no pot donar-se si no respon a una necessitat real. La filosofia pròpiament liberal, l’originàriament il·lustrada, té moltes dificultats per pensar el caràcter real d’aquesta necessitat. Segurament des de la política aristotèlica resulta tot molt menys complicat.