John Gray: sobre progrés i religió en el nostre present

Una aproximació post-humanista a les qüestions mediambientals no té com a finalitat contribuir a una utopia o reconstruir una Arcadia per a l’espècie humana. Una política post-humanista intel•ligent tendirà a apaivagar els efectes destructius de la humanitat i fer ho, on sigui possible, de maneres que facin la vida humana més tolerable pels mateixos humans. Sí aquesta mena de política està més enllà dels nostres recursos de pensament i saviesa pràctica, llavors el cas de la terra, i els dels humans, és del tot desesperat. És una qüestió oberta, si aquesta deflació de les esperances humanes és una opció viva per qualsevol de les variants modernes de la cultura occidental. El progrés és la única religió real a les societats contemporànies occidentals.
Tot i que sigui distintivament moderna, la creença en el progrés no és una aberració del període modern sense arrels en el passat. Tot el contrari, la comprensió de la història humana exemplificada per la idea de progrés té arrels molt velles a les tradicions culturals cristianes que constitueixen el fonament de pràcticament tot el pensament contemporani. Per nosaltres, el refús de la idea de progrés significa abandonar la reconfortant fe en el sentit de la història humana. Però, aquesta fe històrica és possiblement l’única forma en què la idea de salvació és accessible a les cultures modernes. Per aquestes cultures, en les que les esperances providencialistes i cristianes han estat reprimides i reproduïdes amb la disfressa de la Il•lustració, abandonar la idea de progrés – la idea que la història de l’espècie humana pot ser descrita com una narrativa de millora i perfeccionament-, implica abandonar la convicció que la vida humana té sentit en ella mateixa.

Extret i traduït del llibre Endgames (p. 173)