Ian Jack

Des de que soc aquí només compro diaris el dissabte. Si no puc per alguna raó, llavors el diumenge. No tinc temps per gaire més. Compro, els dissabtes, The Guardian i una de les coses que mai no deixo de fer és llegir la columna de Ian Jack. Mancat de qualsevol fe a les columnes ordinàries, pròpiament informatives, només les d’opinió li donen un cert sentit al vell costum burgés, que substituí, segons Hegel, la lectura de les escriptures. Ian Jack és un bon escriptor i un dels pocs que d’alguna manera segueix el camí orwellià. Darrerament he estat llegint una recopilació dels seus articles aplegats al volum, the country formerly know as Great Britain i les meves impressions positives, però parcials, han estat del tot corroborades. Mr. Jack és un senyor a prop de la seixantena i els seus escrits són certament melancòlics. El seu tema fonamental, allò que dóna el títol del llibre, és recordar el caràcter profundament destructor del segle passat des d’un punt de vista cultural. La destrucció de Gran Bretanya és un procés, per ell, coincident i indestriable amb la desaparició de la cultura de la classe obrera, que fa seixanta cinc anys encara podia imaginar-se com la columna vertebral de l’imperi. Ian Jack descriu la desaparició dels cinemes de barri, la decadència de les ciutats costaneres amb una gràcia especial i prou habilitat com per fer veure que allò essencial, allò dramàtic, no és la desaparició d’aquestes petites coses de les que parla, sinó la de les certeses i conviccions morals dels habitants d’aquest mon, en el qual el consens entorn d’allò que Orwell denominava Common Decency era ferm i segur (potser, reprenent l’article del Ferran a l’avui d’avui, la diferència entre una gent amb una dignitat nascuda de la seva lluita pels seus drets i uns altres, als quals la ignorància sobre la realitat d’aquests drets, per ells naturals, acaba prenent-les-hi qualsevol possibilitat de dignitat) . Tot el llibre és prou valuós però un dels articles em va semblar especialment reeixit: el que clou el volum anomenat the best picture he ever saw, emotiu homenatge al seu poble nadiu i al seu germà, mort als vuit anys, poc abans del seu naixement.