Carrer Carabassa

Segueix desconcertant-me la virulència d’una bona part de les opinions publicades Catalunya quan es parla de política. Penso sovint a Orwell perquè passo molt sovint, com ja sabeu, pel davant del que fou la seva darrera llar londinenca. Ell era un home d’esquerres però reconegué en Churchill un dels seus, no tant per compartir unes idees sinó per identificar-se amb un cert tarannà moral i això només fou possible perquè Orwell pensà i practicà que el dret a dialogar és més important que qualsevol posicionament ideològic. Sovint dona la impressió que a Catalunya aquesta mena d’actitud ja no és possible. Tanmateix, també a vegades les notícies que m’arriven de Catalunya m’entristeixen força. Fa poc dies vaig trobar-ne una on es parlava d’una condemna a Portabella, el cap d’ERC a la ciutat de Barcelona i també tinent d’alcalde, per unes irregularitats urbanístiques que han tingut com a conseqüència la destrucció d’una part del carrer de la Carabassa. Tinc un especial afecte per aquest carrer que vaig creuar moltes vegades, només per passar-hi, amb en Ferran i en Ramon. Era un dels llocs amb més personalitat de la part antiga de Barcelona, amb uns arcs sobris, bonics i autèntics, cosa que no sempre és fàcil al Gòtic. La notícia no era precisa entorn de la magnitud de la destrossa, però no semblava ni petita ni reversible. Potser al Nadal ho podré veure. Allò pitjor és que no és una excepció, sinó que de fet és només un exemple més de les polítiques municipals que sovint només es poden qualificat de salvatges, encara que sigui un dogma, per a mi inexplicable, la valoració positiva de les polítiques municipals.