Una celebració d'Orwell

Els Trafalgar studios ofereixen tot aquest mes un homenatge a George Orwell. Vaig fer-hi cap ahir, en una celebració una mica incongruent de la revetlla que, com és habitual, va passar desapercebuda a aquestes terres. La representació consta de dues parts, a la primera un actor escenifica un monòleg on es resum la novel•la coming up for air. La segona part es divideix en tres moments: primer un actor escenifica un relat breu, shooting an Elephant, després un actor diferent un altre relat breu, l’anomenat a hanging, finalment aquest dos actors escenifiquen el diàleg entre O’Brien i Winston Smith al final de 1984, quan aquest darrer és interrogat al ministeri de l’amor.
Coming up for air és la novel•la escrita per Orwell, durant la seva estada al Marroc, la que reflecteix el diari que ara es publica a Internet. Menys coneguda que altres novel•les, vaig trobar-la una magnifica peça literària. L’obra és molt fàcil de teatralitzar perquè no reflecteix cap acció, sinó els pensaments del seu protagonista, George Bowling un agent d’assegurances de 45 anys, entrat en carns, posseïdor d’una nova dentadura postissa i d’uns ingressos entre 5 i 10 lliures a la setmana. Òbviament, el monòleg ajustat a una hora ha de centrar-se només en els aspectes essencials del discurs de Bowling: l’expressió del seu fàstic i del cansament que l’inspira pel mon que l’envolta. Il•lusòriament, Bowling pensa que sí no una sortida, sí una possibilitat de prendre aire, està en tornar ni que sigui per una setmana al poble on passà la seva infantesa, Lower Binfield. Però, com tots sabem, els viatges al passat i els retorns a casa mai no surten bé. Hi ha moltes coses admirables a aquesta petita novel•la: la perspicàcia d’Orwell reflectint l’ambient prebèl•lic de l’Anglaterra del 1939, la seva subtil percepció de la precarietat i l’angoixa de la vida de la classe mitjana-baixa (sobre la que els pobres tenen un clar avantatge: no tenir la por de caure a la pobresa), el bon ús que fa de la línia introspectiva que havia estat començada a desenvolupar per Joyce i un subtil sentit de l’humor que anima tota la narració, com per exemple, la confessió del desig irrealitzat d’assassinar la seva dóna. Un desig no dut a terme pel seu convenciment a l’efectivitat de la policia i pel fet que quan algú mor, el primer sospitós sempre és el cònjuge, cosa reveladora dels veritables pensaments de la gent sobre el matrimoni. Hal Cruttendden és l’actor encarregat de dir el monòleg i em sembla que només cal dir que no vaig trigar ni dos minuts a veure que tenia al meu davant George Bowling
Les dues narracions tenen lloc a Birmania i són records personals de quan Eric Blair fou policia colonial. A Hanging és una descripció d’una execució que fa palesa la brutalitat inherent a aquesta mena d’actes, però jo prefereixo amb molt l’altre text: una narració breu i efectiva on es deixen paleses les contradiccions del colonialisme i s’apunta una intel•ligent reflexió sobre quins són els motius últims de la nostra accions. Jo diria que és un relat imprescindible, com a mínim, per tots els que considerin Moby Dick com a un capítol essencial de la literatura universal. M'agradiria vencer la meva mandra i traduir-la un dia d'aquests
El fragment triat de 1984 és un moment essencial de l’obra del seu autor perquè hi apareixen idees que des de la lectura dels seus assaigs hem de considerar com a centrals: fonamentalment la consideració del poder com a una finalitat en si mateixa, allò que ell identificava amb l’ensenyança de Maquiavel. Els actors estaven ajustats i expressaven bé la tensió desplegada al text (per exemple, la resposta d’O’Brien a Smith quan aquest li demana si el gran germà existeix realment com existeix ell: “ets tu qui no existeix”)