divagacions rurals

L’excursió del cap de setmana en va permetre badar una bona estona per les carreteres angleses. De fet, com que el cotxe del Jesús es va espatllar, l’estada a les carreteres va ser molt més llarga de l’esperada. No és pas quelcom que només passi al Regne Unit, però el contrast entre la ciutat i la resta del país és aquí molt intens. Sobretot, pel canvi en el paisatge humà. El predomini de la població blanca anglosaxona, que a Londres és minoria, si més no entre els vianants, és en els pobles molt clar. El multiculturalisme blasmat i ensems elogiat, sovint sense fonament en cap dels dos cassos, és un fenomen purament urbà. Aquest no és l’únic canvi. Com també s’esdevé a la península, la quantitat de gent de la tercera edat és molt gran en aquestes comarques rurals, mentre que a Londres no és habitual veure vells de debò pels carrer i quan en trobes són sovint negres o gent pertanyent a grups poc afavorits. La diferència més gran però és que aquestes comarques rurals no presenten de cap manera els senyals de depressió econòmica tan clar als petits pobles de Castellà o Aragó. No recordo si Pla va tenir l’ocasió de viatjar per les zones rurals, només recordo que va dedicar algunes pàgines a Londres, però no en tinc cap dubte que el paisatge que varem veure li hagués agradat, ja que complia el seu requisit estètic fonamental: ésser ric. Personalment, però jo tendeixo més a pensar com feia Orwell que de vegades és fins i tot massa bonic: massa clarament el producte de segles d’exercitar la intel·ligència a l’art de la negació de la realitat.