CCOO

Parlar de la meva estada al Cañada requereix parlar del meus companys de CCOO, els quals han estat un dels elements més actius per fer-la incomoda. D’entrada cal fer un aclariment pels que no coneixen el petit univers dels instituts de l’exterior. Per bé o per mal, la figura del sindicalista, del sindicats de “classe”, està associat a la figura del progre, aquí i m’imagino que a la resta de l’estat. No passa així a l’exterior. Certament alguns tipus es poden correspondre amb una tipologia d’esquerres (entesa a la manera peninsular on sovint consisteix només a una barreja de falangisme amb redempcionisme post 68). En molts casos, però els individus, o individues, en qüestió, els militants inscrits abans o immediatament després de l’examen, podien adscriure’s clarament a posicions d’ultradreta. Això no es gens incongruent sinó una conseqüència del producte venut per la federació d’exterior d’aquest sindicat.

Des de després del primer any vaig comprovar que per CCOO era absolutament clau tenir gent seva, o la totalitat, de l’equip directiu del centre. Ho vaig tenir encara més clar quan en vaig ser un membre de l’equip directiu que trencava la seva hegemonia (la qual cosa en si mateixa és un motiu d’orgull). Aquesta aspiració fou d’entrada un motiu de perplexitat. Després de 16 anys de treballs a diversos instituts catalans, mai no havia vist una candidatura de direcció. Les juntes sempre eren més o menys anomenades. Sembla que a Londres amb la riquesa de llurs ofertes de tota mena això seria encara més accentuat. M’equivocava. En part, perquè universalitzava una sensació que estava lluny de ser general. Per una bona part dels meus companys, Londres i el Regne Unit era un inconvenient difícil de suportar; un peatge feixuc per poder gaudir d’una millora en el sou, inimaginable des de l’interior. És clar però que el sou i, si voleu, el prestigi és una raó suficient per fer aquestes places molt desitjades.

Quan fa més de sis anys preparava l’examen de selecció, vaig parlar-ho amb poca gent però hi havia una certa unanimitat a tot arreu en que era un esforç balder perquè eren places ja donades. El meu cas desmenteix aquesta afirmació i en conec un bon grapat d’altres. No tot està donat i beneït. Ara bé, és clar que CCOO juga molt clarament amb aquest sentiment i el vol aprofitar al seu favor. La impressió general, encara que pugui ser de fet total o parcialment falsa, els hi va d’allò més bé per captar afiliats i alumnes pel seus cursos de formació. En aquest sentit el control dels equips directius és clau per escenificar aquest poder que es volen atorgar. El caràcter absolut del que em parlava la gent fa sis anys és certament una falsedat. No crec pas però a la inexistència d’aquesta capacitat d’influir. Després de sis anys hom veu moltes coses i sap que el poder de l’atzar és limitat. Possiblement, la situació és ben diferent quan mana el PP, el qual sap que tindrà inevitablement els sindicats en contra, que quan mana el PSOE, el qual ha de guanyar-se’ls, cosa que sovint passa pel pressupost general i altres actes de generositat.