Misèria a la sala de Professors

L’apunt més citat dels que he escrit fins ara a aquest blog fou publicat el 15 de desembre de 2005. En ell feia una reflexió sobre el funcionament de les sessions d’avaluació (òbviament negativa) i escrivia una cosa així com que, veient com funcionaven alguns companys meus, no els hi confiaria els meus fills. Com que l’ambient llavors no era fraternal, es va intentar utilitzar això, la meva praxi professional tampoc els oferia cap altra possibilitat, per perjudicar-me professional i administrativament, sense cap mena d’èxit per raons del tot evidents. Quan vaig gosar formar part d’una candidatura oposada als que havien remenat les cireres el text va ser tornar a ser citat en una sèrie d’anònims, intel•lectualment ínfims i moralment llefiscosos, que van embrutar les pàgines d’aquest dietari. Al començament d’aquest curs, i aprofitant que havia incorporat una foto meva al blog, el text va aparèixer als prestatges d’alguns companys, pel que sé, bàsicament els catalanoparlants. Aquesta setmana una traducció al castellà de la sentència suposadament més injuriosa ha tornat a aparèixer als prestatges (suposo que l’interval de sis mesos ha estat el temps requerit per la ment privilegiada del responsable a fer la traducció d’aquesta frase). L'imatge de més amunt és una reproducció dels cartells deixats.
L’acte és interessant com a exemple d’acció intrínsecament contradictòria. L’individu ( o individua) que ha realitzat l’acció està indignat per l’afirmació del blog, però evidentment la seva acció la confirma plenament. És clar que no es pot confiar ni els meus fills ni els de ningú a algú que es dedica a manipular (traduint i descontextualitzant) els textos dels altres de manera mesquinament anònima. Tor plegat resulta més irritant en el context d’aquesta setmana, mentre la majoria dels meus companys estan del tot atrafegats pel pes del final del trimestre, hi ha gent que demostra tenir molt poca feina, confirmant els pitjors tòpics de la maledicència comuna contra els mestres i els professors, que en el seu cas són, sense cap dubte, del tot justos.
Tot plegat no és sorprenent. Platò ja ens va explicar al Fedre el caràcter indefens de l’escriptura enfront del primer idiota que passa. Per la meva desgràcia, en aquest cas he trobat un idiota obsessiu.
No cal afegir que segueixo subscrivint tot el que vaig dir el 15 de desembre. Tothom amb una mica de seny ha d’estar d’acord que els nens no poden quedar a cura de qualsevol. I tot que aquest cas és més l’excepció que la regla, queda clar que els filtres d’accés a la professió permeten que, de vegades, qualsevol arribi a exercir aquesta professió.