4/02/2009

Misèria a la sala de Professors

L’apunt més citat dels que he escrit fins ara a aquest blog fou publicat el 15 de desembre de 2005. En ell feia una reflexió sobre el funcionament de les sessions d’avaluació (òbviament negativa) i escrivia una cosa així com que, veient com funcionaven alguns companys meus, no els hi confiaria els meus fills. Com que l’ambient llavors no era fraternal, es va intentar utilitzar això, la meva praxi professional tampoc els oferia cap altra possibilitat, per perjudicar-me professional i administrativament, sense cap mena d’èxit per raons del tot evidents. Quan vaig gosar formar part d’una candidatura oposada als que havien remenat les cireres el text va ser tornar a ser citat en una sèrie d’anònims, intel•lectualment ínfims i moralment llefiscosos, que van embrutar les pàgines d’aquest dietari. Al començament d’aquest curs, i aprofitant que havia incorporat una foto meva al blog, el text va aparèixer als prestatges d’alguns companys, pel que sé, bàsicament els catalanoparlants. Aquesta setmana una traducció al castellà de la sentència suposadament més injuriosa ha tornat a aparèixer als prestatges (suposo que l’interval de sis mesos ha estat el temps requerit per la ment privilegiada del responsable a fer la traducció d’aquesta frase). L'imatge de més amunt és una reproducció dels cartells deixats.
L’acte és interessant com a exemple d’acció intrínsecament contradictòria. L’individu ( o individua) que ha realitzat l’acció està indignat per l’afirmació del blog, però evidentment la seva acció la confirma plenament. És clar que no es pot confiar ni els meus fills ni els de ningú a algú que es dedica a manipular (traduint i descontextualitzant) els textos dels altres de manera mesquinament anònima. Tor plegat resulta més irritant en el context d’aquesta setmana, mentre la majoria dels meus companys estan del tot atrafegats pel pes del final del trimestre, hi ha gent que demostra tenir molt poca feina, confirmant els pitjors tòpics de la maledicència comuna contra els mestres i els professors, que en el seu cas són, sense cap dubte, del tot justos.
Tot plegat no és sorprenent. Platò ja ens va explicar al Fedre el caràcter indefens de l’escriptura enfront del primer idiota que passa. Per la meva desgràcia, en aquest cas he trobat un idiota obsessiu.
No cal afegir que segueixo subscrivint tot el que vaig dir el 15 de desembre. Tothom amb una mica de seny ha d’estar d’acord que els nens no poden quedar a cura de qualsevol. I tot que aquest cas és més l’excepció que la regla, queda clar que els filtres d’accés a la professió permeten que, de vegades, qualsevol arribi a exercir aquesta professió.

Etiquetes de comentaris: ,

6 Comments:

Anonymous Xavier Ramírez said...

Jordi, querer reconducir a esta gente a la senda de la cordura, del sentido común, de la razón y de la decencia moral es tarea baldía. Recuerda las acertadas palabras de Don Quijote, "el querer atar las lenguas de los maldicientes es como quererle poner puertas al campo".

7:30 p. m.  
Blogger Ramon said...

l'escòria, ja se sap, és com la merda de gos que trobem pel carrer, anònima i molesta. Cal no capficar-s'hi massa, només el suficient per no trepitjar-la i embrutar-se.

Ramon

10:09 p. m.  
Anonymous Alicia said...

Porque en todo momento nos tratastes como a personas y no como números, porque uno de los principales mensajes que nos transmitistes era que había que ser críticos y pensar en libertad respetando las demás opiniones, tanto yo como muchos de mis compañeros de entonces dejaríamos un hijo nuestro a tu cargo. Una de las cosas que los mediocres no perdonan es la autenticidad. Bones vacances!

7:07 a. m.  
Anonymous Xavier said...

Un pequeño matiz para subsanar la imprecisión en el mensaje que escribí ayer. Dados los antecedentes, rectifico y cambio el verbo "reconducir" por "conducir". Quien no ha visto nunca la luz del raciocinio no puede volver a ella, al igual de los que sólo veían sombras en la caverna de la que escribió Platón.

10:44 a. m.  
Blogger Teresa said...

Es veu que és moda, això dels anònims. A mi també m'ha tocat el rebre en un blog d'opinió que tinc al Vilanovadigital. És una pràctica repugnant dels qui no suporten l'esperit lliure, la decència. La seva purga és que tirem endavant, i això és el que cal fer: endavant.

2:57 p. m.  
Anonymous Anònim said...

Yo no he sido.


Albert A.

6:30 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home