final d'adscripció

Amb la meva primera jornada de treball al Joaquim Mir he començat una nova etapa professional. Dilluns vaig rebre la darrera nomina del Ministerio i aquests poc dies abans de començar el curs els he de dedicar a fer encara alguns dels tràmits habituals. Com vaig dient des de juliol em toca fer una mica de balanç dels darrers anys i començaré amb la que potser ha estat la vessant més negativa, la professional. El fet és que a Londres m’ha succeït allò que no havia passat mai a cap a altre centre: tenia al final veritables ganes de tocar el dos. El darrer curs no he pogut recuperar-me del daltabaix que va suposar el meu any de pas per l’equip directiu. Tres han estat les raons del meu malestar: en primer lloc la manca de complicitat i afinitat amb gairebé tota la resta del claustre, en segon lloc l’aguda consciència de la impossibilitat de qualsevol millora real en un centre que ningú vol suprimir, però del qual tampoc ningú té una idea clara de per què ha de servir. El contrast entre la teoria del respecte a les finalitats promulgades per les lleis i la delirant idea propagandística del centre bilingüe, d’una banda, i la realitat de la praxis diària del centre, de l’altra, és aclaparador. No haver après a despreocupar-me d’aquestes qüestions, com en fan amb destresa els que són més responsables, no és pas un bon senyal, però no en sé més.

El tercer motiu té relació amb el greu error de valoració personal comés quan vaig acceptar tenir un càrrec directiu. El càrrec certament no m’interessava i sí en tinc alguna aptitud professional és del tot aliena a les que es requereixen per ser un bon secretari. De fet, sí algú té la paciència de llegir els meus escrits podrà comprovar que el gust que em queda per la tasca d’ensenyar és solidari d’un vigorós esperit anti-burocràtic. Haver contribuït a la pujada de la direcció més burocratitzant que hagi tingut mai el centre no és, ni de bon tros, un motiu d’orgull.

Afortunadament tot plegat ha tingut poca incidència o més aviat cap en el desenvolupament diari de les classes. Com al Vila o al Berenguer i, malgrat l’opinió dominant de la literatura sobre el tema, els alumnes a tot arreu segueixen sent el més positiu. Si voleu cada cop més ignorants, però això de cap manera és llur culpa.