cansament
Parlant sobre no recordo ben bé que amb els meus alumnes de segon de batxillerat utilitzo l’expressió “el meu país” en un context on clarament m’estic referint a Catalunya. Hi ha un lleuger enrenou. Com que vull acabar el que estic explicant de Plató i és hora foscant, els hi dic que jo ho acabaré d’explicar un altre dia això del país , quan hi hagi més temps i tingui més forces. Anticipo, però el titular de la meva conclusió: ser català és molt cansat. Un dels meus alumnes més espavilats, en Carles, em replica que ser valencià encara ho és més. Suposo que té tota la raó.
Etiquetes de comentaris: Cañada, Catalunya, Crònica personal
posted by Jordi at 10:44:00
4 Comments:
Una amiga diu que ser català és com tenir un fill tonto, tu prou que ho saps... però, ai! de qui s'atreveixi a dir-t'ho.
El que és cansat és donar explicacions, però no veig per què en aquest cas algú n'hauria de donar. Em sembla més aviat que són els teus alumnes qui s'haurien d'explicar. Això és el mateix que passa amb la guerra contra el terrorisme. Jo el que faig és alinear-me amb els terroristes i refuso donar explicacions, al contrari, exigeixo explicacions.
Haver de donar explicacions sempre situa en condició d'inferioritat, i això cansa, en efecte, perquè és denigrant. Com a dona, més d'una vegada ho he hagut de fer, ateses les evidents diferències, quan em sembla que no caldria, oi? El problema genèric d'aquest tema és que es viu malament la diferència, quan la vida sense les diferències no s'entén.
El qui interroga, en aquest cas, és l'equivocat, ja que qualsevol pot veure que la diferència és consubstancial a la vida.
Amic "primo" no podem exigir, en tot cas és debades, exigir a qui no té res a donar. El teu comentari està molt bé, certament, és fonamental la preservació de la diferència
Publica un comentari a l'entrada
<< Home