Escòcia (IV): Skye i el Loch Ness

Dormírem dues nits a la illa de Skye, en concret a Portree que és la ciutat més important de la illa. La primera vegada que vaig estar a la illa de Skye, tot i ser el mes d’agost, no vaig veure gaire res. Una boira intensíssima feia impossible la visió a dues passes. Ara al mes d’octubre el temps va ser molt millor i vaig poder confirmar allò que només sabia d’oïdes, que el paisatge de la illa és un del més extraordinaris d’Europa. Només varem podem veure la meitat més septentrional de la illa, començarem per la península de Trotternish, majestuosa primer a ran de costa i després pel seu interior, recorrent una carretera ben precària que va de Staffin a Uig. És un paisatge dur i aspre d’origen volcànic que convida al recolliment i la reflexió. A Duntulm caminem des de l’hotel per un camí que puja per un penya-segat fins a l’antic castell dels MacDonald, el nou és una important atracció turística al sud de la illa, el vell en canvi són unes runes emplaçades a la vora mateix d’un mar força embravit. Òbviament venen al cap totes aquelles idees sobre el sublim que havia llegit de jove. (personalment no soc gaire partidari de la reconstrucció ni dels castells ni dels monestirs) Al migdia ens aturem a Dunvegan on visitem el castell seu del clan dels Mcleod, el qual no té res especialment extraordinari, llevat d’una relíquia familiar ben curiosa: una bandera amb poders màgics que es conserva des de l’edat mitjana, fou teixida a l’Orient a l’alta edat mitjana i el seu estat de conservació és força precari. A la tarda ens atansem al Nessie point, el més occidental de la illa, on hi ha un far erigit sobre un penya-segat. Costa de trobar perquè el lloc no està senyalitzat massa clarament. Quan arribem el paratge és magnífic però el dia s’ha girat completament. Trobem a l’aparcament on comença el camí, alguns natural de la illa que ens dissuadeixen de seguir endavant, malgrat les meves reticències. El fet cert és que el vent és molt fort i en alguns moments fins i tot sembla que serà capaç d’endur-se les meves ulleres.

L’endemà ens resta per veure la part més elevada de la illa: les cuillin hills. El canvi de temps es confirma plenament i plou a bots i barrals. En aquestes circumstàncies decidim que no val gaire la pena intentar gaudir d’un paisatge que no es veu. Enfilem cap a la illa gran amb l’esperança que el temps millori. L’espectacle a la carretera és imponent tot i que la conducció té un punt de perillosa. Les torrenteres baixen de les muntanyes plenes. És una pluja furiosa com poden ser les turmentes al nostre país però molt més sostinguda. Abandonem la illa pel pont que la uneix al Kyle of Localsh i que ha provocat que deixi de ser tècnicament una illa. Cansat de la pluja, conduir plovent no em diverteix especialment, cerquem aixopluc al castell de Donean, del qual es diu que és el més fotografiat de la illa. La seva ubicació era certament estratègica, a la confluència de tres lochs, i després de la reconstrucció completa a la que fou sotmès a la dècada del trenta fa força patxoca. No ha havia gaire gent, era un dia per quedar-se a casa, i veiem les relíquies jacobites amb força tranquil·litat. Des d’allí ens dirigim al Loch Ness per una carretera on sempre tens alguna massa d’aigua al teu costat, no tan famoses, però també de gran bellesa. El loch Ness te més de trenta milles de llargària i és un lloc que no decep, molt profund i encaixat entre muntanyes molt altes. Veiem primer el castell d’Urquart força gran situat al costat mateix de l’aigua. No ha estat reconstruït després que fou volat pels anglesos als temps de la primera rebel·lió jacobita per evitar que caigués a les seves mans. Després fem un passeig en barca. El patró, Gordon, va estar vuit anys vivint a Venezuela i parla un castellà molt bó. Ens explica algunes històries interessants sobre les connexions ancestrals entre el paratge i la màgia negra. Mentre enfosqueix ens dirigim a Inverness on sense cap dificultat trobem un lloc per passar la nit.