eastern promises

Veig fa no gaire dies Eastern promises, el darrer film de David Cronemberg. Ben predisposat perquè el Javi me n’havia parlat molt bé. La pel·lícula m’agradà en general. Molts elements de la pel·lícula són però altament satisfactoris. La interpretació de Viggo Mortensen és realment extraordinaria i resulta del tot creïble com a mafiós rus; la resta del repartiment Watts, Casel i Stahl també fa un treball molt convincent. Mortensen és clarament un lligam amb el film anterior, en el qual Cronemberg ja havia iniciat un camí cap a un cine més convencional, cosa que potser és al capdavall la feblesa més important que en podria tenir aquesta pel·lícula. De fet, crec que A History of violence era una pel·lícula molt més efectiva en el seu mecanisme narratiu, a aquesta última la narració és molt fluïda, però em va costar més immergir-me en la trama, cosa que potser era la principal virtut del film de fa dos anys. La localització del film a Londres és esplèndida. Molt superior a la que normalment ofereix el cinema britànic, on per començar normalment es parla en anglès cosa que no passa a aquesta pel·lícula. Un Londres sense gaire glamour però del tot real.

A history of violence

Ahir, vaig anar al cinema i vaig tenir l’oportunitat de veure una pel·lícula excel·lent: l’últim treball de David Cronenberg: A History of violence. Aquest és un film que es venia com més moderat que les altres propostes de Cronenberg, un cineasta que no he seguit més de prop en molt casos perquè no sempre em resulta fàcil aguantar les seves pel·lícules en el sentit més físic del terme. Tanmateix les escenes de violència són ben dures i encara és més inquietant el film si considerem allò que podríem dir el seu anàlisi moral. El que és clar és que Cronenberg mostra en aquest film un fabulós ofici: domini del temps cinematogràfic i de la planificació. A això cal afegir un guió molt bo i plausible, una banda sonora de Shore, ben oportuna i un nivell interpretatiu de gran magnitud. Viggo Mortesen és convincent com l’honest “family man” que potser és una altra cosa però sobretot excel·leix el treball de Ed Harris, un actor secundari dels que ja no queden, i que és el centre de totes les escenes en que intervé, especialment de la primera, que als afeccionats de bona memòria cinematogràfica, quan la vegin associaren al magnífic inici del film de Siodmak The Killers (que poc després Siegel refaria en una nova versió amb dos amenaçadors Lee Marvin i Clu Gulager). No vull entrar gaire en els detalls de la trama, si assenyalar però que la pel·lícula respon un dels ideals cinematogràfics definits pel mestre Hitchcok, agafar l’espectador i no deixar-lo anar. Jo ahir em vaig trobar així, lliurat en molts moments a desitjos dels que normalment no tindria. El crític de Sigth& Sound digué en la seva ressenya que el film era essencialment un western. N’estic d’acord i potser d’aquí el meu entusiasme. Exactament hom podria definir la pel·lícula com una relectura amarga de dos films capitals al gènere: Winchester 73 i Unforgiven. Suposo que no trigaren gaire a estrenar-la a Barcelona, si no ha estat ja estrenada. Val prou la pena