Estimats Marc i Júlia

Estimats Marc i Júlia avui és el vostre primer aniversari, MOLTES FELICITATS! Jo estic molt lluny però penso amb vosaltres amb un xic d’enyor per això, però també amb satisfacció, perquè sé que tot ho esteu fent bé i que tothom pren cura de vosaltres i us estima. Fa poc vaig veure una pel·lícula que tenia un protagonista molt semblant a vosaltres es deia Timothy i és molt més gran, de fet podria ser el vostre avi, però la màgia d’un invent que encara no forma part de les vostres vides, permet veure-ho com era i avui sou vosaltres. Timothy va néixer quan acabava la guerra més horrible segurament que hi ha hagut mai i el seu futur era un interrogant complet. Ningú no sabia que passaria al mon després d’aquesta guerra, però el senyor que feia la pel·lícula, que es deia Humphrey, estava convençut, i molts amb ell, que Timothy es mereixia un mon millor on això no tornés a passar. Per tal d’assolir-ho molta gent es va deixar, literalment, les seves vides. Molts pensen que ho van assolir. Timothy ha viscut, viu, en un mon on la fam com a problema ha deixat d’existir i no ha hagut de passar mai cap nit a un refugi antiaeri, tot i que el seu país si ha fet guerres inútils i malvades a llocs llunyans. Aquest ha estat també meu món i els dels vostres pares. D’altres no ho veuen tant clar que tot hagi anat bé, però ja tindreu temps d’aprendre que de punts de vista n’hi ha molts i cap és clarament la veritat. Allò important però és que molta gent estava d’acord en que Timothy i tots els altres nadons es mereixien fer el màxim esforç possible. Ara no sé pas si el consens és tan clar i tinc seriosos dubtes sobre el món que els vells us anem a deixar. Em sembla que quan sigueu grans ens podreu fer molts retrets a les generacions precedents, segurament menys generoses i més egoistes que les que construïren el mon de Timothy. Així doncs a les felicitats hem d’afegir el demanar perdó, perquè tot sembla indicat que us tocaren pagar factures de coses de les que no haureu arribat a fruir. En tot cas, però gràcies per existir, per aportar allò que és més valuós a la vida i per la vostra exigència que ens obliga a defugir el se me’n fotisme, la indiferència, la mandra, el nihilisme ....

A diary for Timothy

El cine britànic té dos generes que pot considerar propis de la mateixa manera que el Western és un gènere americà. El primer, molt popular fins no fa gaire, és el cine bèl·lic, el segon menys conegut és el cine documental, cosa que explica perquè ara per ara la Televisió britànica segueix excel·lint, encara que des de la seva perspectiva parlin de decadència. Diumenge passat al Barbican vaig poder gaudir de la confluència dels dos generes en una retrospectiva de Humprey Jennings, el principal documentalista britànic que treballà a la dècada dels trenta i els quaranta i per tant cobrí la segona guerra mundial. El programa abastava tres curts: el primer era un documental sobre com es van viure els primers dies de la guerra al Regne Unit, que copsava amb claredat el trencament amb la quotidianitat, i el restabliment d’una nova. El segon era sobre el paper de la força del treball a la guerra. Tractava de convèncer als membres de les Trade Unions que la victòria de Hitler suposava un final absolut pel moviment sindical anglès. Era interessant perquè el curt constatava que l’exemple de França era tingut en compte pels dirigents britànics i que per tant consideraven la hipòtesis que la guerra es perdés per la defecció popular. En tot cas, Jennings era un home d’esquerres i el seu compromís, com el cas d’Orwell, mostra que les esquerres britàniques no tingueren els dubtes i els escrúpols dels francesos, causats no ho oblidem pel fet que quan Alemanya envaeix França, els comunistes estan en pau amb el règim Nacionalsocialista. El tercer documental més aviat un migmetratge era el més ambiciós i el millor, l’anomenat A diary for Timothy. Timothy James Jenkins era un nen nascut a Londres al setembre de 1944 quan les forces aliades estaven començant a preparar la desastrosa operació d’Arnhem. El film mostra en muntatge paral·lel la vida del nadó amb la crònica del final de la guerra contra els alemanys, tot definint així un potent discurs, alhora interrogador i d’esperança. Tot el patiment de cinc anys agafava un sentit en la possibilitat i la exigència d’un futur per Timothy i tots els nens com ell arreu del món. El film il·lustrava la perícia com a muntador de Jenkins i el clima que anava a permetre, ja abans de la guerra, la victòria dels laboristes d’Atlee.