Not the Messiah

Dijous passat, en commemoració del 40é aniversari de la creació de Monty Pyton, un bon número de cinemes anglesos van projectar en una única sessió, la grabació de l'oratori presentat al Royal Albert Hall, amb el títol Not the Messiah (he's a very naugthy boy). El títol òbviament fa referència a l'obra magna d'Handel, però inclou referències musicals poc presents a l''obra del music alemany com Bob Dylan o la música mexicana. Això, si l'espectacle disposava d'una oprquestra en tota regla dirigida per John du Prez (habitual col·laborador musical del grup des de fa molts anys) i d'un cor nombrosísim, que semblava estar-s'ho passant d'allò més bé), L'espectacle és un oratori on es recrea la línia general de l'argument de Life of Brian, protagonitzat fonamentalment pel mateix Brian, la seva mare i la seva estimada Judith. Al costat dels solistes està Eric Idle, la veritable ànima de l'espectacle. Hi aparegueren també tres dels altres pytons: Terry Jones, Terry Gillian i Michel Palin. fent petits , però continuats, papers de recolzament. Idle tingué però la generositat de cedir als seus companys el final de l'espectacle que sorprenentment no és l' Always look at the brigth side of life (com hagués estat previsible) sinó una altra cançó emblemàtica, introduïda per la confessió del governador romà amb problemes de dicció interpretat per Palin, que en realitat ell no volia ser governador sinó una altra cosa (ja us podeu imaginar de quina canço es tracta).

Al cine eérem quatre gats, la qual cosa potser mostra que a Kilburn la falera pels Pyton ha passat si alguna vegada ha existit. No sé com va anar a altres llocs, tot i que el dia de la gravació el Royal Albert Hall estava ple a vessar. Tot plegat els Pyton certament no estan de moda. Hom els hi retreu l'evident tancament a la masculinitat del seu univers i un cert esnobisme intel·lectual (tots ells provenien d'Oxbridge). La primera acusació pot ser certa, la segona ens diu més de la nostra època, on gairebé cal demanar perdó per llegir de tant en tant llibres, que dels Monty Pyton. Tanmateix, jo segueixo sent cada cop més fidel. Poques vegades he vist un inici de film tan absurdament divertit com el del seu Holy Grial, ni un final tan reeixit com el del seu segon film. Fa poc vaig tenir ocassó de reveure'l i les seves idees,. a més de la seva comicitat, segueixen essent del tot vigents.

Terry Jones

Intento veure al BFI la projecció del molt lloat darrer film de Terence Davies però tot està venut. Trio llavors la projecció que fan de Monty Pyton and the Holy Grial, fonamentalment atret pel fet de la presència de Terry Jones que fa una breu xerrada amb el públic després de la projecció. Poc a dir d’una pel·lícula sobre la que hi ha molt dit, per exemple a una recopilació que corre per casa de diversos professors d’universitats britànics amb el títol de Monty Pyton and Philosophy. Jo tinc dos records fortament gravats de dues de les vegades que l’he vista. La primera, quan era un adolescent al desaparegut cine Centrico al Raval, la sorpresa pel començament de la pel·lícula amb Graham Chapman, simulant cavalcar i Terry Gillian fent sonar dues closques de cocos per imitar el so dels cavalls, possiblement el començament més absurd de la història del cine. La segona, quan a mitjans del noranta, vaig veure-la amb el meu germà a un dels Verdi i en acabar la projecció una dóna gran i clarament estupefacta ens va preguntar, amb tot el desconsol del mon, si realment acabava així la pel·lícula, cosa que varem haver de confirmar-li mirant de confortar-la en la mesura que ens era possible, poca. Certament, els Pyton són els únics que poden rivalitzar amb els Marx a la producció dels moments més hilarants de la història del cinema. La diferència més important és que mentre els films dels germans són la cristal·lització de trenta anys de treball al teatre de varietats, els Pyton foren uns compulsius recicladors de materials aplegats al seu passat d’espectadors. En aquest cas, per exemple, és evident que un film com The Holy Grial, resulta encara més divertit després d’haver vist el Camelot de Joshua Logan. Al col·loqui Terry Jones s’ha mostrat com l’altra vegada que el vaig veure, un cavaller encantador i divertit molt orgullós del fet que Time Out hagi triat el seu film per representar la dècada dels setanta, tot recordant que quan es va estrenar cap dels diaris seriosos va pensar que valgués la pena ressenyar-la (com que la vie est ondoyante, set anys després Jones & Gillian van guanyar el premi del festival de Cannes pel seu The Meaning of Life, entre mig va quedar la que Jones considera llur millor pel·lícula Bryan’s Life)

The complete and utter history of Britain

The complete and utter History of Britain fou el nom de la sèrie interpretada i escrita per Terry Jones i Michael Palin just abans de trobar els altres membres que configurarien Monty Pithon. Es van rodar només sis capítols que van tenir un èxit escàs i migrat, fins fa poc es pensaven perduts, però una còpia dels tres primers episodis va aparèixer a una caixa forta australiana i foren projectats el darrer 25 de juny al NFT, en un acte que comptà amb la presència del dos ex-ptyon. L’estat de les còpies no era meravellós, però sobretot l’acte fou una mostra de reconeixement a aquestes dues figures que ja comencen a tenir una mica de venerables. Els episodis estan rodats en blanc i negre, com era encara habitual a la televisió europea dels seixanta, i a hores d’ara crec que encaren resulten prou divertits, ja que el seu tema com subratllava Terry Jones, no ha caducat, la història encara continua. Molts dels trets de l’humor dels Pyton ja estaven present llavors com el gust per l’anacronisme conscient (el moment posterior a la batalla de Hastings és mostrat com un dels moment posterior a un match futbolístic amb Guillem el conqueridor fent el paper d’entrenador eufòric) o l’afecció a jugar amb la literalitat dels enunciats (quan s’anuncien els continguts de la setmana vinent mentre la veu en off entusiàsticament diu que hom podrà veure la batalla de Hastings a la seva sala d’estar, les imatges mostren uns guerrers medieval lluitant entre sofàs, butaques i un receptor de televisió)

Escòcia (III): Oban i el camí de les illes

El monument als rebels jacobites a Glenfiddich

Des de Lochranza, a l’Oest de la illa d’Arran, un ferry et deixa en mitja hora a Cranaig, un lloc petit a la peninsula de Kyntire on no arriba cap carretera ordinària. Totes les que passen són d’un únic carril. Des d’aquí ens enfilem cap al nord, deixant a la nostra dreta el Loch Fyne, que de fet està obert al mar de manera una mica semblant als fiords noruecs. Arribem fins a Oban on cerquem, i ràpidament trobem, un lloc per passar la nit. És la meva segona visita a Oban, un centre de comunicacions importants ja que des del seu pot surten ferrys a un bon nombre de les illes occidentals. La badia d’Oban és ample i bonica enfront d’una illa que la tanca quasi completament. La ciutat sembla molt més prospera que fa vint i cinc anys i disposà d’establiments comercials i de restauració moderns. Oban té a més una atracció turística com a mínim singular: l’anomenada follia de McCaigh. McCaigh fou un milionari, original de la regió, afligit per la lamentable situació dels seus paisans al segle XIX quan, després de les “clearances”, no hi ha havia res a fer pels que havien no tocat el dos. La seva idea fou construir a Oban un a replica del Coliseu romà. La seva fortuna només li serví per bastir l’exterior dels dos primers pisos (per dintre està del tot buit). Òbviament l’excentricitat de l’edifici el fa atractiu i il·luminat de nit és el referent més important de la ciutat. Després de sopar, s’escau que el Barça juga aquella nit no gaire lluny, a la ciutat de Glasgow, i cerquem un pub on veure el partit. L’oferta d’aquests llocs a la ciutat d’Oban no és gaire ample i trobem només un, més aviat trist on no hi ha gaire gent. Probablement en aquesta part del país deuen tenir més tirada pel Celtic. En tot cas, el partit em sembla horrible i confirma les meves pessimistes expectatives sobre l’esdevenir de l’equip l’any vinent. L’empat a zero és celebrat al dia següent com un gran triomf per la premsa escocesa. Un dels diaris afirma que el Rangers (l’equip recordem-ho dels protestants) es va mantenir ferm contra la “spanish inquisition” . Trenta anys després les bromes del Flying Circus no han estat oblidades.

Des d’Oban ens atansem al Glen Coe, un paratge natural de gran bellesa i molt significatiu històricament pels escocesos. És el lloc on a finals del XVII fou massacrada la major part del clan dels McDonald per soldats del rei Guillem en un acte que com passa sovint té varies lectures. Hom pot interpretar-ho com una mostra de l’opressió anglesa sobre Escòcia o com un ajustament de comptes entre clans rivals, que podien funcionar de manera força anàloga a com ho fan les famílies de la mafia. Més al nord hi ha la ciutat de Fort William, al peu del Ben Nevis que amb els seus 1300 metres és la muntanya més alta de Gran Bretanya. El cel està però força núvol i només en tenim una visió difusa. Des de Fort William fins a Mallaig, on prenem el ferri per arribar a la illa de Sky hi ha un dels paisatges més celebrats d’Escòcia: la ruta de les illes, que passa al costat de diversos Lochs, tot ells de gran bellesa. El punt més important de la ruta és Glenfinnan on hi ha el monument als seguidors de la rebel·lió jacobita de 1745, el darrer enfrontament armat entre Escòcia i Anglaterra que tingué com a protagonista una de les figures mítiques del nacionalisme escocès el Bonnie Prince Charly, el descendent legítim dels estuard que intentà recuperar el tron el 1745, amb l’ajuda dels membres dels clans. Fou en aquells paratges on arribà a Escòcia des de França i des d’on fugí després de la desfeta de Culloden i la persecució a la que fou sotmès per les tropes del rei Jordi. Malgrat que el seu cap estava valorat en trenta mil lliures (que a l’època devien ser molts diners, perquè encara ho són ara) no va ser delatat i va poder fugir fins a Roma, on passà, generalment embriac, la resta dels seus dies. El príncep és una figura controvertida. Possiblement no li mancava el valor però si capacitat estratègica. En tot cas les conseqüències de l’alçament foren desastroses per Escòcia, que des de llavors patí una forta repressió que conduí al complet desballestament de les que havien estat les seves formes de vida tradicionals.

La crisis dels hostatges i Monty Python

Com que l'altre dia el Ramon esmentava Monty Python tot comentant les imatges dels fonamentalistes islàmics de Channel 4, he pensat que potser fora una bona cosa reproduir l'article que un dels Monty Python (Terry Jones, el que feia de "verge Maria" a The life of Brian) publica avui a The Guardian sobre la crisi dels hostatges britànics:
http://www.guardian.co.uk/commentisfree/story/0,,2047128,00.html
Jo personalment hi estic bastant d'acord i em sembla que amb els anys Mr. Jones no ha perdut gens del seu sentit de l'humor

Spamalot

Ahir va ser ben segur un dels dies més divertits per la Cristina des de que estem a Londres. També per mi, però sobre tot per ella, que és una més decidida i entusiasta fan dels Monty Pyton. Varem veure Spamalot, la comèdia musical desenvolupada a partir del guió original del seu primer llarg Monty Pyton and the holy Grial, que fou traduït a l’estat espanyol com Los Caballeros de la mesa cuadrada. La comèdia segueix més o menys la trajectòria de la pel·lícula però sàviament opta per no allargar-se massa, ja que la capacitat de la gent per riure també és limitada. El format, com hem dit, és de musical per la qual cosa s’han introduït diverses cançons escrites per l’ocasió per Eric Idle que sembla haver estat l’anima de l’espectacle (alguns dels Pyton s’han desmarcat del projecte, però hi ha col·laborat John Cleese fent la veu de Déu i Michel Palin dissenyant una part del programa que fa referència a Finlàndia) Això significa que es prescindeix d’alguns episodis de la pel·lícula, fins i tot d’alguns tan memorables com el pas del pont amb les tres preguntes. Es mantenen però episodis com el del conill assassí, el dels cavallers que diuen Ni o potser la millor escena de la representació, l’atac als francesos, on després del fracàs de l’estratagema del conill de fusta, els cavallers s’han de batre en retirada enfront d’un grup de “french people”, que inclou mims, legionaris, ballarines de can can i venedores de baguettes. Es dona un paper rellevant també a una figura essencial al mite artúric a la qual només es feia referència a la pel·lícula, la dama del llac, reconvertida en diva de musical. Hi ha un gir important a la darrera part de la trama quan la prova que si li exigeix a Artur per part dels cavallers és anar al West End de Londres i triomfar fent una comèdia musical, per la qual cosa és indispensable associar-se primer amb algun jueu. Això permet, és una comèdia musical, un final més feliç que el de la pel·lícula que no acaba ben bé amb un happy end, tot i que tampoc sigui un final tràgic. La coreografia i la música tenen el nivell acostumat als espectacles d’aquesta ciutat i els intèrprets ho fan força bé, especialment el Rei Artur interpretat pel veterà Tim Curry Més enllà però de l’espectacle en ell mateix, les representacions són una cerimònia del culte a un grup de còmics que van marcar una generació, i que no han perdut gaire de la seva popularitat, tot i que fa ja més de 35 anys que es va començar a emetre el Flying circus. Idle no ha pogut així estar-se d’incloure una cançó que fora l’himne d’aquesta peculiar secta, tot i que originalment pertany a una altra pel·lícula, “Always look at the brigt side of life”, cantat a la segona escena de la segona part i a la conclusió de l’obra. Una cançó especial per a molta gent com és mostrà ben clarament el dia de l’enterrament de Graham Chapman quan serví d’acomiadament dels altres Pyton al company prematurament traspassat.