Spamalot

Ahir va ser ben segur un dels dies més divertits per la Cristina des de que estem a Londres. També per mi, però sobre tot per ella, que és una més decidida i entusiasta fan dels Monty Pyton. Varem veure Spamalot, la comèdia musical desenvolupada a partir del guió original del seu primer llarg Monty Pyton and the holy Grial, que fou traduït a l’estat espanyol com Los Caballeros de la mesa cuadrada. La comèdia segueix més o menys la trajectòria de la pel·lícula però sàviament opta per no allargar-se massa, ja que la capacitat de la gent per riure també és limitada. El format, com hem dit, és de musical per la qual cosa s’han introduït diverses cançons escrites per l’ocasió per Eric Idle que sembla haver estat l’anima de l’espectacle (alguns dels Pyton s’han desmarcat del projecte, però hi ha col·laborat John Cleese fent la veu de Déu i Michel Palin dissenyant una part del programa que fa referència a Finlàndia) Això significa que es prescindeix d’alguns episodis de la pel·lícula, fins i tot d’alguns tan memorables com el pas del pont amb les tres preguntes. Es mantenen però episodis com el del conill assassí, el dels cavallers que diuen Ni o potser la millor escena de la representació, l’atac als francesos, on després del fracàs de l’estratagema del conill de fusta, els cavallers s’han de batre en retirada enfront d’un grup de “french people”, que inclou mims, legionaris, ballarines de can can i venedores de baguettes. Es dona un paper rellevant també a una figura essencial al mite artúric a la qual només es feia referència a la pel·lícula, la dama del llac, reconvertida en diva de musical. Hi ha un gir important a la darrera part de la trama quan la prova que si li exigeix a Artur per part dels cavallers és anar al West End de Londres i triomfar fent una comèdia musical, per la qual cosa és indispensable associar-se primer amb algun jueu. Això permet, és una comèdia musical, un final més feliç que el de la pel·lícula que no acaba ben bé amb un happy end, tot i que tampoc sigui un final tràgic. La coreografia i la música tenen el nivell acostumat als espectacles d’aquesta ciutat i els intèrprets ho fan força bé, especialment el Rei Artur interpretat pel veterà Tim Curry Més enllà però de l’espectacle en ell mateix, les representacions són una cerimònia del culte a un grup de còmics que van marcar una generació, i que no han perdut gaire de la seva popularitat, tot i que fa ja més de 35 anys que es va començar a emetre el Flying circus. Idle no ha pogut així estar-se d’incloure una cançó que fora l’himne d’aquesta peculiar secta, tot i que originalment pertany a una altra pel·lícula, “Always look at the brigt side of life”, cantat a la segona escena de la segona part i a la conclusió de l’obra. Una cançó especial per a molta gent com és mostrà ben clarament el dia de l’enterrament de Graham Chapman quan serví d’acomiadament dels altres Pyton al company prematurament traspassat.