Not the Messiah

Dijous passat, en commemoració del 40é aniversari de la creació de Monty Pyton, un bon número de cinemes anglesos van projectar en una única sessió, la grabació de l'oratori presentat al Royal Albert Hall, amb el títol Not the Messiah (he's a very naugthy boy). El títol òbviament fa referència a l'obra magna d'Handel, però inclou referències musicals poc presents a l''obra del music alemany com Bob Dylan o la música mexicana. Això, si l'espectacle disposava d'una oprquestra en tota regla dirigida per John du Prez (habitual col·laborador musical del grup des de fa molts anys) i d'un cor nombrosísim, que semblava estar-s'ho passant d'allò més bé), L'espectacle és un oratori on es recrea la línia general de l'argument de Life of Brian, protagonitzat fonamentalment pel mateix Brian, la seva mare i la seva estimada Judith. Al costat dels solistes està Eric Idle, la veritable ànima de l'espectacle. Hi aparegueren també tres dels altres pytons: Terry Jones, Terry Gillian i Michel Palin. fent petits , però continuats, papers de recolzament. Idle tingué però la generositat de cedir als seus companys el final de l'espectacle que sorprenentment no és l' Always look at the brigth side of life (com hagués estat previsible) sinó una altra cançó emblemàtica, introduïda per la confessió del governador romà amb problemes de dicció interpretat per Palin, que en realitat ell no volia ser governador sinó una altra cosa (ja us podeu imaginar de quina canço es tracta).

Al cine eérem quatre gats, la qual cosa potser mostra que a Kilburn la falera pels Pyton ha passat si alguna vegada ha existit. No sé com va anar a altres llocs, tot i que el dia de la gravació el Royal Albert Hall estava ple a vessar. Tot plegat els Pyton certament no estan de moda. Hom els hi retreu l'evident tancament a la masculinitat del seu univers i un cert esnobisme intel·lectual (tots ells provenien d'Oxbridge). La primera acusació pot ser certa, la segona ens diu més de la nostra època, on gairebé cal demanar perdó per llegir de tant en tant llibres, que dels Monty Pyton. Tanmateix, jo segueixo sent cada cop més fidel. Poques vegades he vist un inici de film tan absurdament divertit com el del seu Holy Grial, ni un final tan reeixit com el del seu segon film. Fa poc vaig tenir ocassó de reveure'l i les seves idees,. a més de la seva comicitat, segueixen essent del tot vigents.