Escòcia (III): Oban i el camí de les illes

El monument als rebels jacobites a Glenfiddich

Des de Lochranza, a l’Oest de la illa d’Arran, un ferry et deixa en mitja hora a Cranaig, un lloc petit a la peninsula de Kyntire on no arriba cap carretera ordinària. Totes les que passen són d’un únic carril. Des d’aquí ens enfilem cap al nord, deixant a la nostra dreta el Loch Fyne, que de fet està obert al mar de manera una mica semblant als fiords noruecs. Arribem fins a Oban on cerquem, i ràpidament trobem, un lloc per passar la nit. És la meva segona visita a Oban, un centre de comunicacions importants ja que des del seu pot surten ferrys a un bon nombre de les illes occidentals. La badia d’Oban és ample i bonica enfront d’una illa que la tanca quasi completament. La ciutat sembla molt més prospera que fa vint i cinc anys i disposà d’establiments comercials i de restauració moderns. Oban té a més una atracció turística com a mínim singular: l’anomenada follia de McCaigh. McCaigh fou un milionari, original de la regió, afligit per la lamentable situació dels seus paisans al segle XIX quan, després de les “clearances”, no hi ha havia res a fer pels que havien no tocat el dos. La seva idea fou construir a Oban un a replica del Coliseu romà. La seva fortuna només li serví per bastir l’exterior dels dos primers pisos (per dintre està del tot buit). Òbviament l’excentricitat de l’edifici el fa atractiu i il·luminat de nit és el referent més important de la ciutat. Després de sopar, s’escau que el Barça juga aquella nit no gaire lluny, a la ciutat de Glasgow, i cerquem un pub on veure el partit. L’oferta d’aquests llocs a la ciutat d’Oban no és gaire ample i trobem només un, més aviat trist on no hi ha gaire gent. Probablement en aquesta part del país deuen tenir més tirada pel Celtic. En tot cas, el partit em sembla horrible i confirma les meves pessimistes expectatives sobre l’esdevenir de l’equip l’any vinent. L’empat a zero és celebrat al dia següent com un gran triomf per la premsa escocesa. Un dels diaris afirma que el Rangers (l’equip recordem-ho dels protestants) es va mantenir ferm contra la “spanish inquisition” . Trenta anys després les bromes del Flying Circus no han estat oblidades.

Des d’Oban ens atansem al Glen Coe, un paratge natural de gran bellesa i molt significatiu històricament pels escocesos. És el lloc on a finals del XVII fou massacrada la major part del clan dels McDonald per soldats del rei Guillem en un acte que com passa sovint té varies lectures. Hom pot interpretar-ho com una mostra de l’opressió anglesa sobre Escòcia o com un ajustament de comptes entre clans rivals, que podien funcionar de manera força anàloga a com ho fan les famílies de la mafia. Més al nord hi ha la ciutat de Fort William, al peu del Ben Nevis que amb els seus 1300 metres és la muntanya més alta de Gran Bretanya. El cel està però força núvol i només en tenim una visió difusa. Des de Fort William fins a Mallaig, on prenem el ferri per arribar a la illa de Sky hi ha un dels paisatges més celebrats d’Escòcia: la ruta de les illes, que passa al costat de diversos Lochs, tot ells de gran bellesa. El punt més important de la ruta és Glenfinnan on hi ha el monument als seguidors de la rebel·lió jacobita de 1745, el darrer enfrontament armat entre Escòcia i Anglaterra que tingué com a protagonista una de les figures mítiques del nacionalisme escocès el Bonnie Prince Charly, el descendent legítim dels estuard que intentà recuperar el tron el 1745, amb l’ajuda dels membres dels clans. Fou en aquells paratges on arribà a Escòcia des de França i des d’on fugí després de la desfeta de Culloden i la persecució a la que fou sotmès per les tropes del rei Jordi. Malgrat que el seu cap estava valorat en trenta mil lliures (que a l’època devien ser molts diners, perquè encara ho són ara) no va ser delatat i va poder fugir fins a Roma, on passà, generalment embriac, la resta dels seus dies. El príncep és una figura controvertida. Possiblement no li mancava el valor però si capacitat estratègica. En tot cas les conseqüències de l’alçament foren desastroses per Escòcia, que des de llavors patí una forta repressió que conduí al complet desballestament de les que havien estat les seves formes de vida tradicionals.