Terry Jones

Intento veure al BFI la projecció del molt lloat darrer film de Terence Davies però tot està venut. Trio llavors la projecció que fan de Monty Pyton and the Holy Grial, fonamentalment atret pel fet de la presència de Terry Jones que fa una breu xerrada amb el públic després de la projecció. Poc a dir d’una pel·lícula sobre la que hi ha molt dit, per exemple a una recopilació que corre per casa de diversos professors d’universitats britànics amb el títol de Monty Pyton and Philosophy. Jo tinc dos records fortament gravats de dues de les vegades que l’he vista. La primera, quan era un adolescent al desaparegut cine Centrico al Raval, la sorpresa pel començament de la pel·lícula amb Graham Chapman, simulant cavalcar i Terry Gillian fent sonar dues closques de cocos per imitar el so dels cavalls, possiblement el començament més absurd de la història del cine. La segona, quan a mitjans del noranta, vaig veure-la amb el meu germà a un dels Verdi i en acabar la projecció una dóna gran i clarament estupefacta ens va preguntar, amb tot el desconsol del mon, si realment acabava així la pel·lícula, cosa que varem haver de confirmar-li mirant de confortar-la en la mesura que ens era possible, poca. Certament, els Pyton són els únics que poden rivalitzar amb els Marx a la producció dels moments més hilarants de la història del cinema. La diferència més important és que mentre els films dels germans són la cristal·lització de trenta anys de treball al teatre de varietats, els Pyton foren uns compulsius recicladors de materials aplegats al seu passat d’espectadors. En aquest cas, per exemple, és evident que un film com The Holy Grial, resulta encara més divertit després d’haver vist el Camelot de Joshua Logan. Al col·loqui Terry Jones s’ha mostrat com l’altra vegada que el vaig veure, un cavaller encantador i divertit molt orgullós del fet que Time Out hagi triat el seu film per representar la dècada dels setanta, tot recordant que quan es va estrenar cap dels diaris seriosos va pensar que valgués la pena ressenyar-la (com que la vie est ondoyante, set anys després Jones & Gillian van guanyar el premi del festival de Cannes pel seu The Meaning of Life, entre mig va quedar la que Jones considera llur millor pel·lícula Bryan’s Life)