Banderes

Entro a classe de primer de batxillerat ( grup equilibrat quatre madrilenys i quatre perifèrics: una canària, un basc i dos mallorquins) i em trobo amb una bandera espanyola de dimensions notables (això sí, constitucional). Està clar que els meus alumnes sí que s’han afegit a la crida de Rajoy. Tot i que no hi ha res de personal, no em sento gaire bé enfront del símbol patriòtic. Llavors em surt la vena d’intel·lectual racio-humanitarista i faig una reflexió sobre el caràcter intrínsecament repugnant de qualsevol d’aquestes insígnies. No em sé explicar i per tant no m’entenen. Després surto i me n’adono que he fet una figura ben idiota. Ja soc prou gran com per saber que a la gent li agraden les banderes. No es pot fer gaire res contra aquesta tendència amb unes tendències antropològiques fortes superiors a la de l’internacionalisme fonamentat a reflexions filosòfiques. Les coses són així. Tampoc vull pensar que el racionalisme humanitarista i internacionalista sigui del tot inútil. Si no per convèncer aquest punt de vista podria servir per relativitzar la qüestió. Segurament està prou bé que la gent estimi les seves banderes, mentre no estigui disposat a matar per elles. Els intel·lectuals brillants tindrien una feina a fer aquí. Si hom pensa així, realment el Regne Unit és un bon lloc per viure. No sé si al meu pobre país en queden molts d’aquests. Em sembla que no i m’agradaria equivocar-me.