Hume com a personalitat filosòfica

Darrerament estic llegint la biografia de Hume escrita per E.C.Mossner, l’obra amb més autoritat de la que disposem en aquest camp. Fins ara de Hume sabia poc més que allò que ell mateix ens digué a un opuscle autobiogràfic publicat poc abans de morir, on és interessant no només el que diu sinó també el que calla. Crec, que com Husserl digué, Hume és un dels grans talents filosòfics de la modernitat, Husserl però no diu, ni deixa inferir pel que em sembla recordar, que hagi estat un gran filòsof. Quan en Jordi Sales ens explicava Descartes des de la seva biografia, donava una importància cabdal a la renúncia cartesiana a tenir un ofici, incompatible amb la seva passió filosòfica. En aquest sentit no hi ha gaire diferència amb Hume. Tanmateix, la estratègia adoptada per Hume és molt diferent de la cartesiana i totalment revolucionària. Hume va voler tirar endavant fent una cosa que llavors i ara resulta dificilíssima, fer un treball de creació filosòfica sostenint-se només en el interès dels seus lectors, perseguint el triomf literari com a condició d’independència. Això, fou un intent escassament reeixit que explica però algunes coses. Per exemple, per què els seus assaigs siguin menys interessants,que els de Montaigne. L’adopció d’aquesta forma per Hume ve en gran part motivada per una necessitat extrínseca, més que no pas d’un impuls intrínsec. És també al capdavall l’explicació de perquè el talent filosòfic més gran del seu segle, acaba girant-li en un cert sentit l’esquena a la filosofia, per convertir-se en allò més oposat: un intel·lectual. Tot i que les causes no són només externes. Descartes explicà al Discurs el seu cansament envers la literatura, Plató sembla que decidí cremar uns primers treballs poètics, en canvi per Hume la filosofia fou sempre una part de la literatura. Una carta del 1727 ja mostra que Hume té clara aquesta consideració que al capdavall serà la conclusió del seu Tractat.