Escòcia (V): per acabar

Els boscos d'Aviemore

Inverness ens resulta del tot familiar després d’una setmana immersos al mon rural. El seu centre és clònic al de totes les ciutats angleses mitjanes, amb els comerços característics. No és gaire gran i es recorre bé a peu. No té però cap lloc massa característic. Al dia següent el temps segueix molt insegur i ens pesen els molts kilometres que queden fins arribar a casa. Ens dirigim al sud, amb la idea d’aprofitar les oprtunitats que vagin sorgint pel camí. A Aviemore fem una llarga aturada de cotxe,i caminem unes dues hores entorn del Locd Eilan enmig d’uns boscos d’arbres antics i imponents. Després el temps empitjora el trànsit es complica i anem fent via fins arribar a Carlisle a l’hora foscant. Ens dóna encara temps per fer un passeig vespral per aquesta ciutat, la capital de Cumbria, que té algunes restes medievals i una catedral imponent. Ens agradarà tornar-hi quan fem un altre viatge pendent que és Cumbria. El dia següent ho reservem per l’autopista, tot i que acaba essent millor del que ens temíem i acabem arribant a casa a una hora força decent, abans de les cinc de la tarda que és quan aquí es fa de nit.

Escòcia em fascinava de jove, com ja he dit en un bloc anterior, i fascina els polítics catalans i bascos actualment. Fa pocs dies Iñaki Agasagastegui feia un bloc sobre el cas escocès on prenia el seu exemple com un motiu d’esperança per Euzkadi. Jo no puc dir gaire definitiu. És un fet indiscutible que a Escòcia hi ha moltes banderes, la creu de Sant Andreu. Fa vint i cinc anys no hi havia tantes, com tampoc no recordo que la creu de Sant Jordi es veiés molt a Anglaterra, mentre ara és per tot arreu. Fora d’això la veritat és que la diferència, des de fora, entre comportaments i modes de viure és realment mínima. Les diferències depenen sempre del punt de vista i crec que resulta difícil explicar, per exemple, la qüestió de Catalunya a pobles com els nòrdics, que no tenen gens clara la diferència entre espanyols, italians i francesos (per no parlar d’una ex-companya meva de Taiwan que en el seu primer viatge a Europa em digué que no distingia entre sí els occidentals, un ampli conjunt de gents indistingibles que abastaven des dels portuguesos fins als polonesos). Una diferència real però entre Escòcia i Catalunya és el talent dels polítics escocesos. Els avenços del SNP són molt reals en els últims anys i contrasten amb l’estancament del mapa polític català. Això es tradueix en un fet curiós, ara mateix, el govern escocès és l’únic govern europeu que està fent una política obertament socialdemòcrata Potser no tant per convenciment, com pel fet que és la única manera de vèncer un partit com el laborista que fins les passades eleccions al parlament escocès havia guanyat totes les eleccions des de 1955.