Temporalitat

Llegir filosofia és aprendre a oblidar allò que ja sabem de l’autor quan obrim les pàgines del llibre, aquesta és l’única possibilitat de contacte amb l’autor, el camí perquè el dir no ofegui el dit. Aplicant a aquesta premissa a qualsevol autor la lectura deixa de ser rutinària i en alguns cassos sorprenentment espectacular. Un exemple clar és llegir Plató sense partir donar gaire importància a les idees; un altre exemple és l’enunciació del cogito a la segona meditació cartesiana. Cogito ergo sum, entès com a moment d’instauració de la subjectivitat s’ha interpretat com el moment del descobriment d’una veritat eterna que posa el subjecte com a fonament. El text cartesià en canvi agafat en tota la seva extensió difícilment es deixa interpretar en aquesta via. Allò que diu Descartes, seguim la traducció catalana de Robert Veciana, és el següent:

No, certament, jo era sense dubte, si m’he persuadit o solament si he pensat alguna cosa. Però hi ha una mena, no sé quina, d’enganyador molt poderós i molt astut que emprà tota la seva indústria a enganyar-me sempre. No hi ha cap dubte que jo sóc, si el m’enganya; i que m’enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no sigui res en tant que jo pensi ésser alguna cosa.

En comptes de la remissió única al present, que fàcilment adquireix la condició d’atemporalitat, allò que hi trobem és la presència del tres temps verbals bàsics: passat, present i futur. El cogito no és una veritat que tingui res a veure amb el temps que sempre dura. Pel contrari, el seu fonament és la temporalitat, el pensament en descobrir-se es descobreix com a temporal i es copsa així com limitació.

Tècnica i moral

Divendres passat em toca parlar, seguint el programa de Ciència, Tecnologia y Societat, de la raó tècnica-instrumental i explicar que una de les seves característiques és la neutralitat moral. Per parlar del que significa la neutralitat moral de la tècnica no se m’acut cap text millor que el Gòrgies platònic. Tot i que certament contradiu l’esperit de l’assignatura, fem la classe sobre una fotocòpia dels darrers moment de la primera part del diàleg, la que té com a protagonistes Sòcrates i el sofista que dóna nom al diàleg. La cosa surt prou bé i a més tinc una gran satisfacció en reprendre el Gorgies. Tot i que potser no crec que tindria un gran consens darrera, el Gorgies és el preferit entre els meus diàlegs platònics, un dels textos, el coneixement dels quals, serveix per a justificar el fet d’estar existint i d’haver existit. Potser el diàleg esta construït sobre una premissa massa optimista. Com a d’altres diàlegs, no sé si la discussió és allò més important o, per ser exactes, si allò més important és que Sòcrates la guanyi, cosa que de fet dubto. Més fonamental és el fet que a els tres casos arriba un moment on els seus interlocutors han de callar perquè hi ha coses que no es poden dir sense que et caigui la cara de vergonya. Aquesta és la idea que em sembla a hores d’ara optimista, pensar que tothom és susceptible de tenir vergonya (si em llegeix algú que ha treballat o estigui treballant al meu centre tindrà, em sembla, una idea clara de què estic parlant). Hi ha moltes coses que m’agraden d’aquest diàleg i una d’elles és la personalitat de Gòrgies, possiblement inconsistent, tal i com la mostra Plató, però precisament per això humà. L’exemple adduït al text, la comparació entre la sofística i la boxa o les tècniques de lluita, em recordà quelcom que m’explica el Robert Veciana fa molts anys en relació al seu estudi pràctica del Karate, quan m’explicava que tots aquest anys havia estat aprenent unes tècniques però també a no utilitzar-les. Com vaig entreveure el curs passat, alguns problemes típics dels occidentals han estat millor resolts a d’altres contrades.

Més sobre ensenyament

Mariela és una noia asturiana llicenciada en filosofia que vol fer el CAP. Com que resideix a Londres em va demanar fer les pràctiques al meu institut i avui ha començat a fer la primera part de la seva tasca que és observar les classes del professor titular que soc jo. Tot xerrant aquest dies em va confessar la seva perplexitat enfront de l’examen teòric que va haver de fer fa unes dues setmanes. El contingut de l’examen eren tots els dogmes que fa dos dècades que patim sobre l’ensenyament significatiu com a contraposició a la pura memorització, i tot el bla,bla,bla subsegüent. Allò curiós però, era el fet que l’examen es va plantejar en forma de test, de manera absolutament memorística. No era la única cosa curiosa. També recordava com quan després de parlar hores contra la dinàmica habitual de les classes magistrals i d’insistir en la necessitat d’activitats alternatives, les tres vegades que se li van preguntar al pedagog oficial quines eren aquestes alternatives respongué que passar un vídeo. Fa riure però és bastant seriós. Malgrat que a molta gent li agradi parlar de comunitat educativa, el cert, em sembla, és que dins d’aquesta comunitat, problemàtica perquè com deia el Robert Veciana els interessos finals són contraposats, hi ha fa temps una guerra entre els teòrics i els pràctics, els que volen ensenyar alguna cosa i els que volen ensenyar a ensenyar. L’èxit dels últims és indubtable. Les coses que expliquen són grates a una bona part del públic i entre ells als polítics. Això explica que persones gens estúpides en principi, però més properes al món de la política que al de l’educació, puguin emetre judicis tan inversemblants com els de l’Antoni Puigverd que l‘Oriol Pi de Cabanyes recollia el 16 de gener a la Vanguardia. És també però una de les explicacions més profundes del desànim del professorat. Pel que jo sé, l’administració de la Sanitat no pretén explicar-li als metges com han de realitzar les seves operacions. Els polítics directament no intervenen en els aspectes tècnics de la construcció. Però al mon de l’ensenyament hi ha llocs tan prescindibles com la direcció general d’innovació educativa i qualsevol opinió sobre com ha de realitzar-se l’activitat docent sembla comptar més que la dels professors, culpables del fracàs d’una reforma plantejada per uns polítics, caracteritzats per la seva eficàcia, i teoritzada per uns científics posseïdors d’un saber àmpliament contrastat