Més sobre ensenyament

Mariela és una noia asturiana llicenciada en filosofia que vol fer el CAP. Com que resideix a Londres em va demanar fer les pràctiques al meu institut i avui ha començat a fer la primera part de la seva tasca que és observar les classes del professor titular que soc jo. Tot xerrant aquest dies em va confessar la seva perplexitat enfront de l’examen teòric que va haver de fer fa unes dues setmanes. El contingut de l’examen eren tots els dogmes que fa dos dècades que patim sobre l’ensenyament significatiu com a contraposició a la pura memorització, i tot el bla,bla,bla subsegüent. Allò curiós però, era el fet que l’examen es va plantejar en forma de test, de manera absolutament memorística. No era la única cosa curiosa. També recordava com quan després de parlar hores contra la dinàmica habitual de les classes magistrals i d’insistir en la necessitat d’activitats alternatives, les tres vegades que se li van preguntar al pedagog oficial quines eren aquestes alternatives respongué que passar un vídeo. Fa riure però és bastant seriós. Malgrat que a molta gent li agradi parlar de comunitat educativa, el cert, em sembla, és que dins d’aquesta comunitat, problemàtica perquè com deia el Robert Veciana els interessos finals són contraposats, hi ha fa temps una guerra entre els teòrics i els pràctics, els que volen ensenyar alguna cosa i els que volen ensenyar a ensenyar. L’èxit dels últims és indubtable. Les coses que expliquen són grates a una bona part del públic i entre ells als polítics. Això explica que persones gens estúpides en principi, però més properes al món de la política que al de l’educació, puguin emetre judicis tan inversemblants com els de l’Antoni Puigverd que l‘Oriol Pi de Cabanyes recollia el 16 de gener a la Vanguardia. És també però una de les explicacions més profundes del desànim del professorat. Pel que jo sé, l’administració de la Sanitat no pretén explicar-li als metges com han de realitzar les seves operacions. Els polítics directament no intervenen en els aspectes tècnics de la construcció. Però al mon de l’ensenyament hi ha llocs tan prescindibles com la direcció general d’innovació educativa i qualsevol opinió sobre com ha de realitzar-se l’activitat docent sembla comptar més que la dels professors, culpables del fracàs d’una reforma plantejada per uns polítics, caracteritzats per la seva eficàcia, i teoritzada per uns científics posseïdors d’un saber àmpliament contrastat