Temporalitat

Llegir filosofia és aprendre a oblidar allò que ja sabem de l’autor quan obrim les pàgines del llibre, aquesta és l’única possibilitat de contacte amb l’autor, el camí perquè el dir no ofegui el dit. Aplicant a aquesta premissa a qualsevol autor la lectura deixa de ser rutinària i en alguns cassos sorprenentment espectacular. Un exemple clar és llegir Plató sense partir donar gaire importància a les idees; un altre exemple és l’enunciació del cogito a la segona meditació cartesiana. Cogito ergo sum, entès com a moment d’instauració de la subjectivitat s’ha interpretat com el moment del descobriment d’una veritat eterna que posa el subjecte com a fonament. El text cartesià en canvi agafat en tota la seva extensió difícilment es deixa interpretar en aquesta via. Allò que diu Descartes, seguim la traducció catalana de Robert Veciana, és el següent:

No, certament, jo era sense dubte, si m’he persuadit o solament si he pensat alguna cosa. Però hi ha una mena, no sé quina, d’enganyador molt poderós i molt astut que emprà tota la seva indústria a enganyar-me sempre. No hi ha cap dubte que jo sóc, si el m’enganya; i que m’enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no sigui res en tant que jo pensi ésser alguna cosa.

En comptes de la remissió única al present, que fàcilment adquireix la condició d’atemporalitat, allò que hi trobem és la presència del tres temps verbals bàsics: passat, present i futur. El cogito no és una veritat que tingui res a veure amb el temps que sempre dura. Pel contrari, el seu fonament és la temporalitat, el pensament en descobrir-se es descobreix com a temporal i es copsa així com limitació.