4/26/2010

Anatomia de un instante

Llegeixo les darreres vacances el llibre de Cercas sobre el 23-F. El vaig llegir fonamentalment per la recomanació del meu germà, perquè amb els anys els esdeveniments tractats em suscitaven cansament: per la repetició de les, esperpèntiques, imatges dels guàrdies civils i per la molt aprofitada, i no del tot creïble. glorificació del monarca. El llibre però m’ha interessat molt per diferents motius. Un primer, sentimental, Cercas té una habilitat innegable per impactar emocionalment als seus lectors i les darreres pàgines, quan mostra el seu joc definint el llibre com un homenatge al seu pare, ho va assolir en el meu cas. Suposo que també en el de molts altres lectors perquè l’experiència de voler millorar el pare i adonar-se finalment que el pare és millor del que pensaves i tu menys del que comptaves ser-hi, és de les més universals possible.
És també indubtablement atractiva i un acte de justícia la revindicació de la figura de Suárez, el qual durant aquell període fou constantment menystingut per defectes potser evidents, tot i que el fet cert és que mostrà virtuts, que cap dels seus crítics va acreditar mai, mentre que sovint compartiren els seus defectes. El contrast amb la figura de Suárez fa dels altres, amb l’excepció de Gutierrez Mellado y Carrillo, figures ben petites. Tant pel que fa el Rei com tot el PSOE, del qual, vista la trajectòria seguida des de llavors, sembla que porti la tendència al doble joc dins de la seva genètica. Cercas fa memòria sobre un fet del que es parla poc a les rememoracions oficials i que jo mateix havia tendit a oblidar. No hi hagué cap intent de resistència real contra el cop, potser tampoc hagués estat possible això és cert, i un possible triomf hauria comptat amb una acceptació passiva si, com hagués estat segurament el cas, hagués pogut presentar-se com un arranjament no del tot il•legal. Això hagués estat el cas, perquè ningú estava per gaire heroïcitats, ni tan sols, aquesta fou la sort, els propis militars.

Etiquetes de comentaris: , , ,

2 Comments:

Anonymous Xavier said...

Estos días he recordado el libro a propósito del lío mayúsculo de l'Estatut y el Tribunal Constitucional. El golpe, como se dice en el libro, buscaba, entre otras cosas, una involución autonómica. Pero, dentro del doble juego que mencionas del PSOE, parece más efectivo para esa involución, veintiocho años después, el nombramiento de Aragón como magistrado del TC. Aragón, nombrado por Zapatero, puede, con la anuencia de éste y el resto de los "fachas" del TC, culminar la labor que Tejero empezó pegando tiros.

6:50 a. m.  
Blogger Teresa Costa-Gramunt said...

Vaig començar a sospitar de la "farsa" del 23-F ja des del moment en què el rei va dir a Jordi Pujol: "Tranquil, Jordi, tranquil". El subconscient el va trair, com diria Freud. Tranquil simplement volia dir: No passa res, està tot controlat...
Anys deprés, i sobretot a Catalunya, hem pogut observar l'esfereïdora continuïtat de "atado y bien atado".
Cal trencar aquesta dinàmica.

12:01 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home